Just a perfect day, Drink beer in the park, And then later, when it gets dark, We go home. Just a perfect day, See animals in the zoo Then later, a coffee, too, And then home.
Oh it's such a perfect day, I'm glad I spent it with you. Oh such a perfect day, You just keep me hanging on, You just keep me hanging on.
Just a perfect day, Problems all left alone, Weekenders on our own. It's such fun. Just a perfect day, You made me forget myself. I thought I was someone else, Someone good.
Oh it's such a perfect day, I'm glad I spent it with you. Oh such a perfect day, You just keep me hanging on, You just keep me hanging on.
You're going to reap just what you sow, You're going to reap just what you sow, You're going to reap just what you sow, You're going to reap just what you sow...
Sabeu aquells dies que no vols que s'acabin mai? On gaudeixes de qualsevol detall i creus que en lloc més estaràs tant bé? Que cada cosa que fas és ideal? Un dia d'aquells on tot és perfecte? Doncs avui ha estat un dia d'aquests.
Ai, perdó, m'oblidava d'un petit detall... Bé, potser no ha estat tant perfecte...
El pitjor d'un estudiant de farmàcia és prendre un medicament sense consultar i poc després, mirar la caixa i veure que està caducat... Donant exemple...
Tinc una relació extranya amb la pluja. No faig servir gairebé mai paraigües perquè m'agrada molt caminar pels carrers mentre plou, aixoplugant-me sota els balcons i deixant la ment en blanc perque només penso en no tornar a ficar el peu dins d'un bassal. Això m'ha portat algun disgust perquè més d'un cop he arribat als llocs ben mullat. També m'agrada dormir mentre plou a fora i sento com cauen les gotes, i aquell fred que només la pluja sap fer aparèixer ficant-se per sota les finestres i poder així amagar-me sota les mantes per trobar de nou la calor. M'encanten les tormentes amb llamps i trons, i veure's il·luminar el cel cada dos per tres mentre pocs segons després s'obre de bat a bat i deixa anar un tro que et ressona dins i tot. Però per altra banda... la pluja em xafa, em deixa inutilitzat perquè em treu totes les ganes de fer res. Em sento com un idiota veient-me a mi mateix tancat a casa sense ganes de sortir al carrer per la pluja. No és la por a mullar-me, ni tant sols la pluja en si, perquè si algun cop m'enganxa fora, tant me fa que plogui. És més una idea de: "merda... esta plovent..." Suposo que és el que diu tothom que viu en un lloc com aquest, on la gran majoria dels dies són lluminosos i transparents. No em vull fer la idea del que pensaran de mi els que poden estar vivint en ciutats com Londres o Dublín i llegint-me, pensant que com tinc la barra de dir això si tant sol són uns dies cada molts mesos. Però no ho se, no hi puc fer més, és la sensació que m'envaeix. L'únic que crec que em va bé en aquests dies és no pasar per casa, estar tant de temps com puc a fora i que la pluja sigui un element més del dia. I això passa també per organitzar-me millor i muntar-me coses a fer. Bé, serà l'objectiu.
Imagina't que decideixes que ja en tens prou del mateix, del de cada dia, del d'avui i el de demà. Que corres cap a l'aeroport i que d'un salt et coles dins d'un gran avió que no saps ni on te durà ni que t'espera a l'arribar. I t'amagues entre els passatgers, fent veure que tu et toca estar allà, que et mereixes marxar ben lluny igual que qualsevol altre. I l'avió s'enlaira i veus com la teva ciutat es va fent cada cop més petita i amb ella tot el que hi ha dins seu. I de cop i volta et trobes entre núvols, que acaricien el ventre de l'avió i per on les ales travessen a gran velocitat. T'imagines que per un moment les ales són els teus dits i que pots notar com els núvols et pessigollegen la mà. Comences a veure com alguns nuvols es converteixen en gotes d'aigua que van mullant la finestra per on mires, tanques els ulls i només escoltes el repic de les gotes. De sobte, una nova llum il·lumina l'avió, el destí està enfront teu. Et notes molt més tranquil que fa només unes hores. Ara ningú ja no et podrà trobar, ningú nop sabrà on ets i allà on vagis tot serà nou. Una nova vida. Potser només durarà uns dies o uns mesos, fins que hagis de tornar a colar-te en un nou avió i tornar cap allà on creies que no voldries tornar mai, perquè t'has adonat que no pots estar-te'n. I no obstant, ets plenament conscient que el viatge t'ha fet millor i més feliç.
Avui llegint a l'Aroa m'he adonat que té raó: la velocitat a la que corre el temps és directament proporcional a la distància que ens separa. O potser és inversament proporcional? Què complicada és la ciència a vegades...
Va llençar la pinta a la banyera mentre es dutxava, es va penjar pels peus, es va acariciar les venes, va beure antídot, es va empassar una sobredosi de caramels, va saltar al buit des del terra, va ficar els dits al cable de l'endoll, va tancar la boca fins a deixar de respirar, es va estrangular ell mateix, va ficar el cap dins el microones... i quan va descobrir que no sabia com matar-se, no li va quedar més remei que seguir vivint.
A principis d'aquest any vaig participar en una mena de taula rodona amb gent de la Universitat sobre el procés de revisió que s'estava gestant en aquells moments al Parlament de Catalunya. Allà vam parlar més de desitjos i temors que de fets reals, ja que el nou text encara no es podia ni imaginar si tenim en compte que a darreres hores del ple per la seva aprovació aquí Catalunya encara hi havia negociacions entre els partits. Fou per això que el que vam expressar no podia ser més que fer una revisió de l'Estatut que a hores d'ara encara tenim i trobar-hi les mancances i encerts. Sí que és cert que ja corria de boca en boca que l'Estatut seria presentat al Congrés espanyol i que totes les forces polítiques en mostraven ja certs plantejaments. És cert també que un dels punts que incloïen la majoria dels partits polítics catalans als seus programes a les darreres eleccions, era la revisió de l'Estatut, així que no havíem de pensar que això no es dués a terme per cap altra raó, però sí que era difícil encertar cap a on aniria Catalunya i per tant, tots nosaltres. Per sort, tinc l'orgull d'haver nascut en un lloc del món i en un temps on la gent entén que les normes elementals que ens defineixen i segons les que ens basem per viure en societat, respectant-nos i confraternitzant-nos poden i han de canviar. Perquè les coses canvien, perquè la gent canvia i perquè és bo revisar allò que fem per veure on falla i millorar-ho. Per desgràcia, aquest petit tros de món està dins d'un altre que em feia pensar que només es basa en coses inamovibles i sacrosantes. Paraula de Constitució, paraula de Déu. Amen. Les normes que van signar els meus pares i avis m'han de servir a mi sí o sí. Doncs no hi estic d'acord; mirem-nos a la cara, de tu a tu, mirem-nos a nosaltres mateixos, el que érem i el que som i parlem-ne. Graciós és que sobretot qui defén la pètria naturalesa immaculada de la Constitució i Estatuts va ser qui anys enrera s'hi oposava i fins i tot votava en contra. El temps ens mostra sempre les nostres debilitats... Però tot i així, no perdíem l'esperança. Recordo que tots el que érem en aquella taula rodona vam apostar per la valentia dels que havíem escollit per interpretar les nostres necessitats i anhels i estàvem segurs que la revisió de l'Estatut es portaria a bon port. I fins i tot aquells desitjos més difícils es van arribar a posar. Evidentment, hi va haver coses que ni els desitjos més dolços poden permetre. Sabíem que mai l'Estatut inclouria realitats com el dret a l'autodeterminació de la nostra nació. Però bé,temps al temps...
Ahir, força mesos després d'aquella tarda de diàleg i discussió, es protagonitzava un nou capítol. Em vaig passar tota la tard veient la segona cadena de la televisió pública espanyola. Em sembla que mai havia estat tantes hores seguides veient aquesta cadena. Van ser més de 7 hores de debat polític. Però realment en tenia moltes ganes. Hi haurà qui no entengui que ho pogués fer però em causa una atracció malaltissa veure gent fent servir la paraula per exposar les seves joies i misèries i en els millor dels casos, convencent o fent entendre idees pròpies als extranys. I a més, es decidia si el que havíem posat en un paper per dir com som aquí podia debatre's al Congrés i finalment arribar a acceptar-se com a les bases d'una nova convivència. Els darrers mesos han estat complicats per als qui ens considerem catalans i acceptem aquesta característica com a definitòria d'una part del que som. Som ciutadans del món i el volem més igualitari i just, però també vull el dret a dir qui sóc i què sóc dins aquest món. I hi ha gent que creu que no tinc aquest dret i que un Estatut va més enllà del que ja se m'ha establert per definir-me. Darrera d'aquests atacs discriminats hi reconec la por, el desconeixement i l'orgull: "Perquè no volen ser com nosaltres? què es pensen que són? de fet, què son? segur que ens volen mal. S'ho volen quedar tot" I tots aquells que un dia des de fora de Catalunya, mentres les coses eren calmades i feia gràcia dir que si has de muntar un negoci no hi ha com un català, han desaparegut, han callat i han deixat que diguessin barbaritats de nosaltres, incrementant un odi i una por que no fa més que alimentar els que directament cerquen això, no sense a més fer-nos servir com a arma llancívola cap a posicions superiors en el seu propi govern. I no obstant, ahir la tarda em vaig poder reconciliar amb una petita-gran part de mi que em deia que ens havien deixat sols i que no valia la pena seguir permetent que ens diguessin bajanades, que ja ens ho faríem nosaltres tots sols, que bon vent i barca nova. No se si serà una estratègia o tan sols certa amabilitat amb el feble que només té les cartes perdedores, però ahir la tarda vaig veure una part d'Espanya que em va agradar. Que no es dedica a insultar i que accepta que tots tenim el dret a expressar-nos lliurement. Ja dic que potser d'aquí a dos mesos ens les tornen a colar i m'hauré d'empassar les meves paraules, però per ara, els vull donar un vot de confiança. Jo tinc el dret a exigir que ho acceptin però ells tenen el seu a dir que ho volen discutir. D'acord. Espero que sapiguin dir als seus que aquest odi i aquesta por no ens porten a res, que escoltin i potser el que diem no els sona tant extrany i fins i tot veuran que és el mateix que senten ells cap a el seu entorn i no sabien expressar. Però... ai las! hi ha una altra Espanya. La que no estava amagada, la que sempre s'ha mostrat tal com és i que ara també no té cap vergonya en escopir fel i donar queixalades a tort i dret si és el que cal per posseir el poder. L'Espanya que "ama" en Rajoy, aquest impresentable maleducat i tanoca que utilitza les pitjors de les ironies i la mordicitat més sagnant per engegar un cop sí i un altre també, el ventilador de la merda i escampar-ne tanta que la boca li put i des de casa podia escoltar-ne la seva olor a fems i orins. L'Espanya dels que aplaudeixen els seus amb reverències toreres i es dediquen a esvalotar i burlar-se dels que tan sols fan servir la paraula. Vaig sentir vergonya, vergonya i fàstic. Certes eren les paraules de Carod quan afirmava que cada cop que Rajoy obre la boca neix un independentista català, i afegeixo, un espanyol que odiarà aquest independentista. No és precisament el més indicat per fer mostres d'assossec però raó en té. Però Rajoy, segueixi fent que neixi l'odi entre nosaltres, segueixi així. I un dia veurà com aquest odi se li gira en contra... ja ho veurà... i tindrà vergonya si no segueix amb la ment ennuvolada. Ahir va confessar en un moment de la seva retòrica que no ens entenia. Això és el que li passa, no ho entén i no vol fer cap esforç en fer-ho. Que bevent cava a casa dels que qui només tenen por de perdre diners, no cura els seus mals i molt menys els nostres.
I no gaire més, vora les 2 els escollits pels espanyols, encarregats d'encabir el nostre Estatut dins el seu van decidir, que si més no en una majoria, volien provar de fer-ho. El joc no ha fet mes que començar. Que segueixin lladrant els altres...
Petit extret del preàmbul de l'Estatut:
És per tot això que aquest Estatut estableix que:
Primer.- Catalunya és una nació.
Segon.- La Generalitat restablerta el 1931 mai no ha deixat d'existir, en terra pròpia o en l'exili, gràcies a la tenacitat del nostre poble i a la fidelitat dels seus dirigents.
Tercer.- Catalunya, afirmant els seus drets històrics, ha desenvolupat i té una posició singular pel que fa a la llengua, la cultura, el dret civil i l'organització territorial.
Quart.- Catalunya és un país ric en territoris i gents, una diversitat que la defineix i l'enriqueix des de fa segles i l'enforteix per als temps que vénen.
Cinquè.- Catalunya considera que Espanya és un Estat plurinacional.
Sisè.- Catalunya conviu fraternalment amb els pobles d'Espanya i també és solidària amb la resta del món.
Setè.- El dret català és aplicable de manera preferent.
Vuitè.- La tradició política democràtica de Catalunya ha subratllat sempre la importància dels drets i dels deures, del saber, de l'educació, de la cohesió social i de la igualtat de drets, i avui, en especial, de la igualtat entre dones i homes.
Novè.- L'accés als sistemes universals de comunicació, transport, innovació, recerca i tecnologia, i també el desenvolupament sostenible han d'ésser decisius per als catalans.
Desè.- Catalunya, per mitjà de l'Estat, pertany a la Unió Europea, comparteix els valors i el model de benestar i de progrés europeus i ofereix la seva amistat i col·laboració a les comunitats i les regions veïnes per tal de formar, des de la Mediterrània, una euro-regió útil per al progrés dels interessos comuns en el marc de les seves competències. Per fidelitat a aquests principis i per a fer realitat el dret inalienable de Catalunya a l'autogovern, els parlamentaris catalans proposen...
Imagina't que decideixes que ja en tens prou del mateix, del de cada dia, del d'avui i el de demà. Que corres cap a l'aeroport i que d'un salt et coles dins d'un gran avió que no saps ni on te durà ni que t'espera a l'arribar. I t'amagues entre els passatgers, fent veure que tu et toca estar allà, que et mereixes marxar ben lluny igual que qualsevol altre. I l'avió s'enlaira i veus com la teva ciutat es va fent cada cop més petita i amb ella tot el que hi ha dins seu. I de cop i volta et trobes entre núvols, que acaricien el ventre de l'avió i per on les ales travessen a gran velocitat. T'imagines que per un moment les ales són els teus dits i que pots notar com els núvols et pessigollegen la mà. Comences a veure com alguns nuvols es converteixen en gotes d'aigua que van mullant la finestra per on mires, tanques els ulls i només escoltes el repic de les gotes. De sobte, una nova llum il·lumina l'avió, el destí està enfront teu. Et notes molt més tranquil que fa només unes hores. Ara ningú ja no et podrà trobar, ningú nop sabrà on ets i allà on vagis tot serà nou. Una nova vida. Potser només durarà uns dies o uns mesos, fins que hagis de tornar a colar-te en un nou avió i tornar cap allà on creies que no voldries tornar mai, perquè t'has adonat que no pots estar-te'n. I no obstant, ets plenament conscient que el viatge t'ha fet millor i més feliç.
