30.3.03  

Canviem fusells per cassoles

Un es pregunta què és el que fa que passats quatre dies de la diada oficial de la cassolada encara hi hagi moltíssima gent que surt cada nit a les deu per fer el màxim soroll possible i convidar al seus veïns a sumar-s'hi. La gent s'ho ha pres com una cosa molt personal i és encomiable la puntualitat que gasten alguns. Cada dia hi ha zones de la ciutat que aconsegueixen reunir un nombre major de gent llençats pel desig de compartir la seva disconformitat i surten al carrer a fer soroll. Es junten par tallar algun carrer i allarguen la protesta el que permeti la llei contra el soroll.
Tothom podrà dir que no obtindrem res, que així només molestem als que demà han de treballar i no pas als polítics que ens han dut a aquesta situació. I potser tenen raó. Però em nego a seguir la vida de cada dia normalment, com si res no pases. Crec que molta gent sap que la situació és excepcional per la mesura ètica dels fets i per la implicació que hi ha dut el president d'aquest Estat. Molta gent suposo que necessita dir al mon que "no en en el seu nom", que rebutgen el que estan fent i que l'únic que li queda es cridar i que tothom se n'assabenti. Perquè jo sóc dels que pensen que rera de totes les mentides ques estan utilitzant els responsables del govern d'aquest Estat i de l'americà per desprestigiar els moviments pacífics, alguna cosa se'ls ha de remoure dins quan veuen que nens, àvies, joves, àrabs i europeus surten al carrer en plena nit només per tocar una cassola però amb tota la consciència que aquell soroll porta més paraules que els grans discursos que fan ells. I els que no sentin res (i cada cop me n'adono que en son molts) son els necis que temem que siguin.
Sens dubte havia trobat a faltar una mesura de pressió pacífica i espontànea com aquesta. Si només serveix perquè la gent perdi la por a queixar-se pel que no troba just i a fer fora els que ens han portat a aquesta situació, pot ser que això no es repeteixi mai més.
Sé que puc semblar massa utòpic, pero repartim cassoles en comptes de fusells i potser les coses anirien millor.

escriu flop! - Ivan Rodriguez | link |


26.3.03  

A la merda

Ara també, Senyor dirigent, ara també es queixarà que el fum de les espelmes de plaça Catalunya o el soroll de la cassolada de tota Barcelona són un perill per les seves seus i llibertats? Ara que portem un mes de manifestacions amb més d'un milió de persones a cada una, justament ara que han succeït incidents aïllats, no pas de gent que n'està fins els collons de la seva demagogia com els que erem cridant als carrers sinó de bretols que aprofiten qualsevol oportunitat per mostrar a les televisions que a vegades el sistema educatiu no dóna per a més, justament ara és quan surt a queixar-se que no el deixen viure els qui no pensen com vostè.? Miri que és just... Si no, si s'entén, quan un dóna el seu vistiblau per posar el nom del país que li ha donat poder polític, en un atac totalment indiscriminat e irracional com una guerra falsa i injusta té tot el dret de queixar-se per uns ous a les seves seus. Es vostè tan magnànim... Si te raó, si el que haurien d'haver fet els americans quan el seu gran comandant espiritual, l'amic Cisco (sota la llosa descansi) es passejava per aquí inaugurant pantants era llençar les bombes a la poblacio civil. Encara no haguessin sobreviscut alguns dels seus. Ai no, que segur que el Gran Dictador els hagués acollit...
I siusplau, digui-li als seus amics d'Antena 3 Televisió i TVE que intentin disimular-ho una mica més, que anar vomitant cada dia a l'hora dels telediaris no em senta bé per a la salut.
Em fot vergonya tenir un carnet on hi diu que el meu govern son vosté i els seus ministres cínics i fastigosos. Que aturin el tren que jo em baixo. Merda !!

escriu flop! - Ivan Rodriguez | link |
 

Ojala

Ojalá que las hojas
no te toquen el cuerpo cuando caigan
para que no las puedas
convertir en cristal.
Ojalá que la lluvia
deje de ser milagro que baja por tu cuerpo.
Ojalá que la luna pueda salir sin ti.
Ojalá que la tierra no te bese los pasos.

Ojalá se te acabe la mirada constante,
la palabra precisa, la sonrisa perfecta.
Ojalá pase algo que te borre de pronto,
una luz cegadora, un disparo de nieve.
Ojalá por lo menos que me lleve la muerte
para no verte tanto, para no verte siempre,
en todos los segundos, en todas las visiones.
Ojalá que no pueda tocarte ni en canciones.

Ojalá que la aurora
no dé gritos que caigan en mi espalda.
Ojalá que tu nombre
se le olvide a esa voz.
Ojalá las paredes
no retengan tu ruido de camino cansado.
Ojalá que el deseo
se vaya tras de ti,
a tu viejo gobierno de difuntos y flores.

Ojalá se te acabe la mirada constante...


escriu flop! - Ivan Rodriguez | link |


23.3.03  

La vida de Flop!

L'altre dia vaig anar a veure "Mi vida sin mí" al cinema. Portava tota la tarda estudiant a la biblioteca, quan hi sortí vaig passar per davant d'un cinema i estava a punt de començar. Feia molt que en sentia parlar i em venia molt de gust acabar el dia veient una pel·lícula com aquesta al cinema. Era el primer cop que veia una pel·lícula anant-hi sol. I sort que ho he fet perquè he sortit de veure-la sense cap ganes de xerrar amb ningú. Bé, de fet m'hagués encantat poder comentar amb algú dels que estàvem veient-la el que hem sentit, però no m'hagués agradat que per anar amb amics, la sensació que em deixés la pel·lícula es borrés a la primera conversa trivial que tinguéssim.
La pel·lícula m'ha agradat molt, però m'ha deixat molt trist. Tot el camí des del cinema fins a casa me l'he passat amb el cap cot donant-li voltes al que m'havia fet sentir. En el fons, el tema de la mort que tractava no m'ha afectat tant com pensava però sí el que m'ha fet pensar sobre l'amor. En la pel·lícula, es parla de l'amor en una situació límit com una mort imminent. En el meu cas podria arribar a dir que jo no m'he enamorat mai de ningú. Sé que per algú no te cap importància, per mi tampoc la té, però sí que em fa veure les coses d'una altra forma. Sé que el que puc dir aquí pot fer mal a gent que ho llegeixi i recordi la seva pròpia experiencia i fins i tot si algun dia algú que em coneix i amb qui he compartit molts sentiments arriba a llegir-ho es pot sentir en certa part menyspreuada. Els demano perdó en els dos casos.
Crec que mai no he sentit per ningú que no podria resistir la seva pèrdua, que si sapigués que fuig lluny de mi sentiria una pena enorme. No he cregut mai que la persona a qui més estimava en cert moments de la meva vida fós algú imprescindible per mi, que sentís un amor desorbitat i fora de mida cap a ella. Jo estimo molta gent. Amb més o menys intensitat, però crec que l'amor no pot anar forjant-se, es troba des del primer segon. I mai no he sentit això. En certa part sí em sap greu, però no és una cosa a la que s'hi pugui posar remei.

escriu flop! - Ivan Rodriguez | link |


21.3.03  

Tarda de diumenge

aquesta cap de setmana una amiga havia convocat una petita trobada amb tots els amics a casa d'un per tal que portéssim tots els àlbums de fotos que tinguéssim i fer intercanvis de negatius i tenir còpies. Cada cop suposo que això es farà menys, ens passarem un CD o per internet i adéu.
Va ser divertit veure'ns quan teníem 15 i 16 anys fent el gamba o les últimes vegades que ens podem escapar per quedar tots junts. La veritat és que hi ha algunes fotos que voldries treure d'allà o que et fan preguntar què hi feies tu allà, amb aquella gent, però d'altres que tenen la virtut de tornar-te a aquell lloc a l'instant i fer-te sentir el mateix que senties aleshores. El fet de veure-les tots junts és encara millor. Vam passar una bona estona rient-nos de nosaltres mateixos. Perquè no ens enganyem, la moda infantil dels 80 i 90 era complicada...
El millor de tot va ser quan vaig treure una cosa que no s'esperaven. Tenia guardats per casa uns vídeos, dels primers anys que en feia mon pare. Un d'ells era de dues obres de teatre que vam fer amb l'escola, als anys 86 i 87. Mítica interpretació per un amic del Freddy Mercury a "Barcelona". Era l'època... També en tenia un dels primers partits de futbol que jugàvem l'equip dels amics (any 87) i un d'un aniversari.
Realment aquestes tonteries fan més gràcia que res, però el fet de veure que si ens hem aguantat 16 anys deu voler dir alguna cosa. A veure si d'aquí a 16 més encara tenim fotos en comú.

escriu flop! - Ivan Rodriguez | link |


19.3.03  

Matí de dissabte

El dissabte vaig anar a fer fotografies a Montjuïc amb un dels companys que van amb mi al curs. He d'acabar un carret de blanc i negre per poder revelarlo. El primer des de que sóc al curs. Només dúiem una càmara, i ens anàvem canviant-la per poder practicar tots dos.
El dia abans havíem sortit però ens vam obligar a llevarnos d'hora per aprofitar el matí de dissabte. A la fí, ens vam llevar a les 11 però vam poder aprofitar bones hores de llum. A Montjuïc hi havia anat jo molt però mai m'havia fixat tant en petits detalls com aquesta vegada. Per tot arreu estàvem buscant fotografies. Al principi fotia tall treure la càmara per fotografiar qualsevol cosa, sobretot perquè es una réflex i es veu prou, però després et vas deixant anar a poc a poc i ho vols acabar fotografiant tot. Vam estar fent proves sobre el que hem après, coneixent la càmara i no tant buscant fotos que ens agradessin. Suposo que al final, quan ja domines la tècnica et dediques a fer millors fotos. A més, ara tardem molt perquè tot de detalls que abans obviaves ara vols que estiguin perfectes. Segur que quan mirem els resultats no estarem del tot satisfets però coi, seran les nostres primeres fotos treballades. El millor de tot va ser intentar fer una fotografia a una font en estàtic, intentant deixar la càmara a algun lloc on pogués sortir bé i cagant-nos en tot per no tenir un trípode; per baixar una mica de camí despres i trobar-nos una fotògrafa professional amb tot l'equip fent fotos al paisatge. Vam sentir enveja de debó.
Però després de tot, crec que va ser un matí molt aprofitat. Feia molt que no em deixava caure per Montjuïc i hi vaig descobrir llocs que realment estan molt bé. Pels que no la coneguin els diré que és el parc urbà més gran de Barcelona si no hi contem Collserola, que ja és més muntanya. Fa força pujada per ser un parc urbà però hi ha escales mecàniques fins a un primer nivell. Realment no es pot considerar un parc a l'estil de El Retiro o La Ciutadella, més de passeig i descans. Allà s'hi concentren ofertes molt diverses: l'Estadi Olímpic, Palau Sant Jordi, Parc Botànic, Fund Mirò, La Ciutat del Teatre, discoteques... però dissabte hi vaig trobar un parc molt més agreste i més semblant a un bosc del que em pensava. Segur que hi tornaré més sovint. Quan ja baixàvem, ens vam deixar caure pel Poble Sec i és curiós com en barris com aquest et pots sentir dins d'una poble en una ciutat. Molt curiós.

escriu flop! - Ivan Rodriguez | link |


17.3.03  

Ambulàncies

M'encanten les ambulàncies. Sentir el soroll estrident de la seva sirena cada cop més agut i elevat, sabent que això vol dir que està més aprop i en qualsevol moment apareixerà per un dels carrers que m'envolten. De cop i volta, veus com els cotxes es van separant per deixar-li pas i que a tota velocitat atravessi una zona per on feia dos segons era impossible avançar més. És curiós veure com els conductors tenen assumit que han de fer coses que mai no farien en la conducció normal per tal que l'ambulància acabi passant. I estic segur que molts cops ni tan sols ho fan perquè estiguin pensant en el malalt que hi porten si no que és un fet que han acceptat per la pròpia ambulància..
Trobo molt interessant el simbolisme que comporta el poder trencar totes les normes per aconseguir allò que és necessari i sabent que ningú no et rependrà per això. Els conductor d'ambulància han d'estar fets d'una pasta especial i deuen sentir una llibertat transgressora que molts altres conductors desitjarien.
Seria bo que cada cop hi haguessin menys ambulàncies pels carrers, però tot i que pugui sonar cruel, espero que de tant en tant pugui sentir de nou el seu so i quedar-me astorat uns segons veient com passen pel meu cantó i desapareixen en instants entre els cotxes que retornen a la normalitat que l'ambulància els ha fet trencar.

escriu flop! - Ivan Rodriguez | link |


13.3.03  

I nos dieron las diez i las once...

He de plantejar-me una cosa a la meva vida de cada dia. Dormo molt poc i ho estic notant. Abans m'anava dormir més tard del que ho faig ara, però dos dies a la setmana podia aixecar-me a les 11, ja que no tenia classe. Això em permetia poder jugar una mica més amb les hores i recuperar el que perdia la nit anterior. Ara això no puc fer-ho perquè m'aixeco cada dia a les 7. I a primera hora tinc una classe que m'interessa molt i de la qual no penso perdre'm una classe. És per això que si em segueixo anant a dormir a les dues cada dia, només dormo cinc hores. En principi això no era problema per a mi, però ara sí que m'hi estic ressentint. No aguanto despert a classe, m'adormo, agafo uns apunts de merda i em dóna el doble de treball. A més, vaig sempre amb cara de dormit i em sento de pitjor humor. Se que necessito dormir almenys set hores. Això vol dir estar l'el llit a les 12. Si mireus l'hora a la que postejo veureus que això és molt extrany per a mi.
Moltes nits he estat parlant hores amb gent per aquí i sé que ho trobaré molt a faltar. És més, no ho he decidit encara i ja ho estic trobant a faltar. Però sé que ho entendran i que podrem parlar a altres hores. A més, si estic més despert, no diré tantes bajanades.
Una altra de les coses que m'està donant el poc dormir és fer la migdiada. Jo mai la feia i ara m'hi puc passar una hora al sofà reposant el dinar. Si calculem que jo acabo de dinar a les 4 això fa que se'm tiri la tarda a sobre. Aquests dies que estic anant a la classe dels avis, no tinc temps per a res. Vull poder tenir una mica de temps per a fer un cafè, per a anar al cinema, per a veure gent... Sé que tot això hauria d'anar acompanyat d'avançar l'horari de menjar, però això ja no depèn tant de mi.
Bé, a tot això, que estic decidit a anar-me'n a dormir mitjanament a les 12 de la nit. Això no vol dir que algun dia m'allargui però intentaré controlar-me. Bé, avui ja veieu....

escriu flop! - Ivan Rodriguez | link |


11.3.03  

Amb la A...

Aquesta tarda he començat un curs de lliure el·lecció de la universitat. Son dues hores per la tarda tota la setmana. Hi vaig per aconseguir els dos crèdits que donen només per assistència, però realment m'interessen aquests cursos, sobretot després d'haver-ne fet algun i haver-ne sortit convençut. El d'avui es titulava "Salut Mental". És un tema que m'interessa profundament. Sempre he tingut curiositat per la ment humana i sobretot per les seves alteracions i possibles remeis. Em pensava que el curs tractaria d'aquest àmbit, si de cas encarat als possibles tractaments farmacològics. Però no...
Quan he arribat a l'aula on es donava el curs m'he trobat amb la sala plena fins a dalt. Pero no pas d'estudiants sino d'un gran nombre de persones d'edat avançada. Això tampoc no m'ha extranyat gaire ja que aquests cursos s'han compartit algun cop amb "L'Aula de l promoció de la salut a la tercera edat". A més, trobo que es interesant que estudiants i gent gran comparteixin coneixements.
El que m'ha semblat més extrany ha estat el títol que mostrava el projector de diapositives: "Gimnasia mental i higiene de la memoria en la tercera edat". Bé, ja no era el que m'esperava però encara podríem treure-li algun profit.
L'inici del curs ha estat una mica accidentat. La primera ponent s'ha retrasat una mica per estar parlant amb uns periodistes sobre el curs. Quan a uns avis els ha semblat que ja estaven cansats d'esperar, han començat a aplaudir, el que ha fet que tothom els seguís i han obligat a la ponent a deixar estar els periodistes. Un cop iniciat, ja parlant pel micro, ha sorgit una veu d'ultratumba que més o menys deia: "Aquí Chapapote, Niño vas para allà? Estoy en la Diagonal". Evidentment s'estava acoplant una emissora d'un taxi al micro de l'aula. Allò ha estat surrealista. Dos taxistes parlant per l¡emissora, tot d'avis partint-se la caixa, la ponent volent-se fondre i els estudiants sense entendre res. Sort que ho han pogut arreglar ràpid.
Comencem la classe després d'unes breus exposicions dels ponents i ens passen un full ple d'exercicis. Ens expliquen que són exemples per fer treballar la ment. I ale, comencem a jugar a "Cifras i letras" ! Ens posaven vuit lletres i havíem de fer una paraula. Els avis barallant-se per demanar el micro i dir ells primer la paraula. Cridant-se quan no l'acertaven. Un altre exercici, consistent a formar el màxim de paraules amb 5 lletres, també farcit d'interrupccions. Tota la tarda passant l'estona fent paraules i guanyant gallifantes.
Espero que demà sigui una mica menys "pràctic".

escriu flop! - Ivan Rodriguez | link |


9.3.03  

Setmana de cap

Porto un cap de setmana totalment apalancat. El que havia de ser un no-parar durant les nits de divendres i dissabte s'ha convertit en dues sessions de vídeo a les cases de dos amics. Divendres m'havia de juntar amb els cinc amics amb qui vaig passar alguns dels meus millors dies durant l'època del BUP. A la fí, ho hem hagut d'aplaçar per més endavant. Jo esperava que per ser un dia on el pla s'anul·la apareixeria la trucada salvadora que quan ja tens pla sempre fot pal refusar. I no, ahir no va aparèixer. Vaig trucar un amic que sabia que estaria apalancat i vam fer uns vídeos.
Avui dissabte m'ha costat molt llevar-me. El curs de foto és a les 5 de la tarda i a dos quarts de quatre encara era al llit. M'he llevat, dutxat, esmorzat-dinat i cap allà. En acabar-lo, a ensenyar-li quatre coses d'internet a un amic i cap a casa d'una altra amiga a veure més videos. Tot i la poca activitat del dia, m'he quedat dormit al seu sofa. Quan he arribat ara a casa, a les 4, m'he trobat el que hauria d'haver estat el meu sopar a la nevera. El bistec m'estava cridant tant que el fes que no he pogut resistir-ho. Amb una mica d'arròs blanc i formatge i ja tenia resopó. M'encanta fer resopó; arribar a casa a les tantes i preparar el que sigui. Tot i que el millor és que ja estigui fet. Aquelles croquetes del sopar que han sobrat, aquella truita freda... mmmm
I ara, que se suposa que hauria d'estar dormint per llevar-me demà a les 10 per anar a la calçotada familiar, estic aquí davant, esperant que el meu estòmac digui que ja ha paït prou el bistec i me'n puc anar a dormir.

PD: Puto Blogger !!! Que collons pinten dos bànners aquí dalt ?? No n'hi havia prou amb un...

escriu flop! - Ivan Rodriguez | link |


6.3.03  

Flopsport!

Necessito fer esport. Avui me n'he adonat. Clar que ho he fet veient per la tele un d'aquells anuncis de sabatilles esportives que directament et toquen l'orgull de gos sedentari i et fan sentir aquella enveja en veure com s'ho passa de bé la gent corrent pels carrers mullats i entre la boira del matí. Però és que realment ho necessito. Ja fa més de dos anys que vaig abandonar tota pràctica esportiva i em noto fluix, lent i cansat. I si treiem les meves passejades a peu i en bicicleta, no he fet res més d'exercici. Abans estava en un gimnàs i competia en un esport a un nivell d'aficionat, però si més no, em feia entrenar tres cops per setmana. Ara, res de res.
Avui he hagut de pujar un cinquè pis a parlar amb un professor de la universitat. I com ja em coneixia l'escala i a mi mateix, he hagut de pujar molt a poc a poc perquè quan arribés a dalt no em faltés l'aire i no fes el ridícul intentant explicar-li el que necessitava: [aaghhh, agafo aire....] Hola...venia..... [aaghhh, deixo aire....] a preguntar....[aaghhh, agafo aire....] per les assignatures...[aaghhh, deixo aire....]...
El pitjor de tot ha estat quan he arribat a dalt i no havia ningú.
Pero ja està decidit. Tornaré al gimnàs. Sortiré a correr. Aniré en bici, però de veritat, no a donar tombs. Jugaré a algun esport.
Si algú s'apunta, que no m'ho digui, que si al segon dia ja ho vull deixar, em sentiré fatal...

escriu flop! - Ivan Rodriguez | link |


3.3.03  

Width and height

Aquesta tarda he portat a revelar un carret de fotos. De tornada, he passat per davant d'una farmàcia i he vist una balança que em feia gestos perquè la fes servir. L'altre dia, ma mare em va dir que em trobava més prim. Suposo que això és normal en les mares quan estàs uns dies fora, pero he volgut comprovar si tenia raó. i aquesta ha estat la resposta:



Bé, el pes és el que més o menys m'imaginava. Pero l'alçada... He crescut!! Ja ho diuen que quan s'està malalt es creix una mica, però passar del metre vuitanta-tres que jo recordava, al metre vuitanta-sis que marca el paper, hi ha una certa distància. Se suposa que tota la roba m'hauria d'anar curta.
El millor de tot es veure el pes que em recomana la màquina. Diu que per anar bé hauria de pesar vuitanta-tres quilos. És a dir, que m'he d'engreixar uns disset quilos. Ho veig realment difícil. Si arribo als setanta ja serà tot un rècord per a mí.

escriu flop! - Ivan Rodriguez | link |


2.3.03  

Aplatanat

Estic totalment aplatanat. Sí, és el terme més adequat. Em sento sense ganes de fer res. Em passaria el dia al llit o al sofà. Suposo que la malaltia hi deu tenir una mica a veure, fins i tot el temps s'hi deu sumar, pero ja estic una mica fart d'estar així. Les poques vegades que he sortit de casa aquesta setmana, només tenia ganes de tornar i envoltar-me amb la manta.
Però això ha de canviar a partir de demà. Si no és que em trobo molt malament, tornaré a anar a classe i això hauria de ser una mica revulsiu. A més, tinc ganes de quedar amb la gent i no que em vegin amb cara de malalt, amb els ulls envermellits i enfebrit. Clar que la barba que m'he deixat per la setmana al llit tambe hi deu afectar, però és que ja m'agrada anar canviant d'aspecte de tant en tant.
Bé, farem un esforç. I menjarem taronges.

escriu flop! - Ivan Rodriguez | link |

webcam
fes click per fer més gran
adreça

socflop.blogspot.com

traducció
Para ir a la traducción en castellano (Internostrum)

clica aquí
calaix dels regals


Agenda


Prova del PA BIMBO

Aquest és el marcador de la prova. Si hi vols participar, només cal que escriguis aquí
la teva marca i l'afegirem.

  1er: amic Flop! 27"
2on: amiga Flop! 32"
3er: Flop! 42"
4art: xerop 57"
5è: ona 62"
6è: Gumets 90"
 
links
contacte


 
banners

by Dagon

línkame

línkame

by El Forat

by El Forat

by El Forat

línkame

mini flop!

i con camiseta blog

clica'm i sabràs més de mi
so flop!

arxius
Flop! Octubre'02-2007 | Firefox | 1024x768