28.8.03  

Golfa

M'encanta, si pogués memoritzar amb certa fluidesa no deixaria de repetir-ho:

"Del profundo mar en calma salen dos serpientes de inmensas espirales, por encima de las olas levantan su cresta y su pecho, mientras el resto de su cuerpo se desarrolla a flor de agua. Una de ellas ahora me aprisiona, en medio de dos vueltas, y me oprime con el doble anillo de su amor, y yo intento romper su nudo."
Ulises, en Son de mar

Trobat gràcies al blog de bodhi.

escriu flop! - Ivan Rodriguez | link |


26.8.03  

Hhhhfffffmmmm...

I un dia tot s'acabarà, no em quedarà més que girar la vista enrera i veure la distància recorreguda. Un es pregunta si realment és això el que de veritat fa moure el món, si som conscients del que fem o només hi som per estar. Cada dia et lleves i fas el que creus que has de fer, uns cop a patades, uns cops, si tens sort, perquè vols. I em capfica pensar que el que estic fent és un camí que de debó no vull prendre. M'encanta la meva vida, no algunes circunstàncies que l'envolten però sí tot allò que m'envolta a mi, i a vegades temo que les circunstàncies manin massa en la direcció del meu camí. Se suposa que estudio per ser millor en un futur, millor profesional i si hi ha sort millor persona, però al que de debó em pot portar el camí que he escollit és a ser un simple treballador d'una feina petitburgesa que em pot arribar a enclaustar. I tot perquè hem de menjar cada dia, reposar sota un sostre i d'algun lloc hem de treure els calers. Ara mateix no en tinc de calers, mai no n'hem tingut, però cada dia he menjat i fins i tot tinc això on poder escriure el que em rota. Tot i així, et preguntes si algun dia no veuràs més que diners en cada passa que fagis, ara encara veig viatges i no els diners que costen, encara veig nens i no penso en com costa mantenir-los. I tornes a mirar al teu voltant i veus que tothom està igual. Hem perdut tots el sentit, ja no sabem perquè ens movem. Si de debó ho sabèssim arrancaríem a córrer. O potser no. I tot i així, som feliços, sabem que no som com volem i som feliços. Sempre he cregut que dins les persones hi ha alguna cosa que els fa feliços, que és l'únic que val a la fi. El que de debó mou el món no és l'amor si no la felicitat. Saber on resideix és el verdader problema. A vegades és veure que has fet feliç algú, que l'estàs fent feliç i a l'inversa. I sentir que estimes, que cada dia que pasa estimes més i millor. De ben segur que caldria odiar, jo tambe ho faig. I a vegades fins i tot m'indigno pels que em rodegen i em moro de fàstig perquè jo tampoc no sóc capaç de reaccionar. Perquè veig com la merda se'ns emporta a tots riu avall i no sóc capaç d'estirar un braç.
Em sento tant contradictori... No se si córrer o estirar-me a veure passar el temps. Necessitaria cridar fins a quedar-me afònic, saltar enrera i esperar que algú em recollís abans de caure al terra, escriure més ràpid que no pas pensar i parlar amb el cor a la mà. I fer-te veure com t'estimo, com m'estimo, com ens estimem. I compartir el temps i ser conscient en cada moment. I trobar-vos, i coneixer-vos i arribar a sentir-vos.
Mai no he perdut el sentit, l'he amagat, però no l'he perdut. Tinc principis i intento mantenir-los. En tinc pocs, això sí. I alguns són molt lletjos, però són meus. Serà capaç el temps de canviar-me? em reconeixeran els que ara em veuen i saben que sóc jo? Us enrecordaríeu de mi si no tornés a dir mai més res? o tan sols seria un bon record? potser fins i tot un simple record. Quatre lletres en un fons blanc. Però i la gent que em coneix de veritat? els que m'han tocat i han sentit el meu alè? De debò pensen amb mi algun cop al dia? Fa temps que no em sento sol. Fa molt temps que no ploro de dolor. He plorat de pena, he plorat de por, fins i tot de ràbia i fàstig. Ploro quan parlo amb el cor, crec que tinc un petit tub que els connecten i és ple de llàgrimes.
El temps passa i em fot ser-ne conscient. Penso massa coses i en visc molt poques. Per què no sóc capaç d'agafar i marxar a voltar mon? Per què sempre m'estic repetint? Si t'ho demanés vindries amb mi? si no ho fes, m'odiaries?
M'ha encantat escriure sense pensar. Potser millor no ho llegiré mai.

escriu flop! - Ivan Rodriguez | link |


22.8.03  

Sopar a la italiana

Ahir vaig tenir un sopar una mica especial a casa: gambes, diferents tapes, amanides i menjar típic catalana. Teníem com convidats una família italiana a casa. L'any passat als meus pares, mentre anaven caminant pel centre de Barcelona, una família els van preguntar per un monument o alguna cosa així i ells es van oferir per a acompanyar-los i ensenyar-los altres llocs de Barcelona. Aquest mateix dia sopaven junts i a l'endemà es van tornar a veure. Van acabar donant-se les adreces, telèfons i altres. Durant aquest any s'han trucat i enviat alguna carta. Aquest estiu, els italians han tornat de nou a Barcelona i fa poc van quedar per a anar a sopar i els meus pares els van convidar a casa. Així que ahir em veia assegut al costat d'una parella d'uns quaranta anys, un bambino de deu i "la mamma", la mare de la dona. Era una mica surrealista veure al meu pare malparlant l'italià. Jo la veritat que no vaig estar malament amb ells, eren molt simpàtics, però la veritat és que a les onze ja estava una mica cansat d'estar per allí, així que em vaig marxar amb uns amics. Però quan vaig anar a acomiadar-me, després de saludar a la parella i a la criatura, li anava a donar dos petons a l'àvia i aquesta em va deixar anar una abraçada molt llarga i em va dir, amb veu molt profunda, un "que tinguis molta sort" (en italià, es clar) que em va deixar com nou. Va ser un rotllo una mica místic, molt semblant a les abraçades que dóna aquella dona que segons diu reparteix felicitat, una espècie de santa en vida. No sé, va ser molt rara la sensació, com de pau interior. Aquesta dona tenia poders, de debó.

escriu flop! - Ivan Rodriguez | link |


17.8.03  

A voltes

A vegades voldria poder ficar-me dins una piscina d'aigua ben calenta que en recobrís i m'aillés del món. No sentir res, només el soroll de la meva respiració i els meus batecs. Sentir-me de nou dins meu. Sentir-me viu. I veure passar la gent, mirant-los als ulls i no sentint les seves paraules. Llegir el que m'escriuen i notar el que senten. I esperar. Esperar sense esperança. Seria el meu lloc, on hi podries venir i estar amb mi. Sentir que entres al meu espai i t'hi trobes a gust. Compartint així l'aigua perquè l'aire se'ns pot fer irrespirable.
Altres vegades voldria poder alçar el vol, fugir ben lluny i notar l'aire a la cara. Sentir-me viu també, però d'una altra manera. Que els núvols em cobrissin i em fessin part seva. Aigua a l'aire. I trobar la nit mentre em creuo amb la lluna. I baixar a la platja en un descens suau i calmat. I restar allà fins que el meu cos es consumís. I esperar. Esperar sense esperança. Saber que podria trobar-te allà on fosis només de pensar-ho però que la por a volar massa alt em fes perdre les ales en cremar-se amb el sol.

No se ni perquè escric tot això, no té sentit però no em surt res més de dins.

escriu flop! - Ivan Rodriguez | link |


9.8.03  

Quatre ulls

Aquest matí he anat a l'oculista a revisar-me la graduació i de pas fer una visita general a l'oftalmòleg. Feia tres anys que no anava a revisar-me i evidentment la graduació m'ha variat. Ara tinc més miopia en tots dos ulls. Això, unit al fet que em van robar les ulleres i per tant no en tinc cap m'obliga a fer-me'n unes de noves. Demà o dilluns aniré a l'òptic a provar-me'n tantes com tinguin i a veure si en trobo unes que m'agradin. Em sembla que aquest cop em decidiré per posar-me-les sempre. Fins ara les duia només per a la televisió, a classe, al cine... però és que ara ja em trobava que si algú se'm quedava mirant des de l'altra banda del carrer no podia arribar a saber si la coneixia. A veure que tal em quedaran. Jo sé d'una que s'alegrarà quan ho sapigui.

escriu flop! - Ivan Rodriguez | link |


8.8.03  

Vestint-me

Feia molt temps que no recordava el plaer de xerrar i riure al costat del mar mentre el dia es va fent nit. Poder besar a algú que cada dia que pasa estimo més i sentir que hi comparteixo més que temps i situacions.
Ja sé que tens una mica d'enveja de la teva bossa però s'havia de mirar amb mil ulls, i a més, ja saps que ella no em pot fer tant feliç com un conte o un poema (tant és una cosa com l'altre) de'n Màrius llegit a cau d'orella. Necesitava tenir una estona com aquesta amb tu. Gràcies per fer-me oblidar tota la merda dels últims dies.

escriu flop! - Ivan Rodriguez | link |


6.8.03  

Nu

Ahir em van robar la bossa al Parc de la Ciutadella. M'havien avisat que en robaven i vaig pecar de confiat. Tornaré al parc, perquè no permetré que algú que viu de prendre coses als altres em robi també el dret d'anar-hi. I a sobre a gent que si de debo tingués calers no estaria a les 9 del vespre tirat a l'herba d'un parc. M'ha dolgut molt pel que he perdut, sobretot per les coses que no eren meves sino deixades, però sobretot em va doldre la sensació d'impotència i de ràbia quan era al parc i s'anava fent cada cop més fosc i no conseguia trobar ni la bossa ni res que em fes sospitar d'on era. Quan caminava cap a la sortida del parc sabent que ja ho podia donar per perdut em sentia nu al no notar la bossa a l'esquena. Sort que tenia algu al costat per animar-me una mica.
Però bé, ja veurem si l'assegurança em cobreix alguna cosa i recupero ni que sigui les ulleres de veure. Ja he recuperat el meu número de mòbil amb l'aparell antic de telèfon i hem canviat el pany de la porta perquè les claus eren dins també. Demà o l'altre aniré a fer-me unes ulleres noves, que me les havia de fer igualment però ara ja per força. I per la càmara, doncs res, si a algú li sobra una no diré que no. Ara ja no podré penjar més fotos meves. Algun s'alegrarà, segur. I el pitjor és que a la tarjeta de la càmara hi havia fotos del meu careto, així que algun cabró ara s'estarà rient de la meva cara de gilipolles robat.
Apa, cuideu-vos de les bosses quan aneu per allà o a la platja però no deixeu d'anar-hi. Però és evident que s'ha de reclamar més vigilància sobre les coses que verdaderament ho requereixen. He estat sentat molts cops allà mateix i se m'ha passat per davant el mateix cotxe de policia cinc cops, estic segur que només per veure que no fumés. I tot això perquè porto el cabell llarg. I no sé, a aquests segur que ja se'ls coneixen, doncs que no els deixin "treballar" tranquils.

escriu flop! - Ivan Rodriguez | link |


5.8.03  

Dies passant

Ja torno a ser per aquí. Vaig arribar ahir per la tarda. He passat el cap de setmana a Pals, des de dijous fins diumenge, de càmping amb uns amics com cada any. Ha estat molt bé, dormint tot el dia, a la piscina, a les butaques, a l'hamaca... i sortint per les nits. Com cada any, petites tibantors que es poden resoldre i jo cada any més decantat per la cervesa. Recordo fa uns anys quan acabava donant-li a qualsevol licor o destilat que se'm posés davant en aquelles inacabables garrafades dels càmpings. Ara, quan hem de comprar per beure abans de sortir, jo em decanto per la meva cerveseta, tamany Xibeca que el càmping és el càmping, i deixo els cubates pels altres. I una sorpresa, les millors pizzes que tasto desde fa molt, en un bar de càmping. Sí, és trist perà ha estat així. Em vaig jalar una calzonne per 5? que despertava un mort. Però bé, bon balanç del càmping d'aquest any. Ja fa cinc anys que els amics de l'escola on vaig fer el COU ens reunim per passar uns dies junts a l'estiu. Al primer en vam ser més de trenta, després d'acabar la selectivitat. Va ser increïble, guardo uns records genials d'aquell càmping, tot i que vam acabar amb un atac nerviós d'un col·lega, gairebé un coma etílic, totes les cadires d'un xiringuito de platja per seure i rebentar l'aixeta d'un lavabo. Amb els anys ens hem anat tranquilitzant i ja no tenim tants problemes. Aquest any hem estat 13 i molts menys dies.
Al tornar a Barcelona, he volgut donar una sorpresa a algú a qui tenia moltes ganes de veure i mentre esperava que sortís del cinema, m'he trobat amb dos amics. Mentre xerrava amb ells m'he adonat que després d'estar vint minuts esperant no estava al cinema on m'havia dit que seria. Corre amb la bici i mira si encara l'atrapes a l'altre cinema. He hagut d'utilitzar el mòbil i perdre el factor sopresa però l'he poguda veure. Passejant més tard, me n'he adonat que Barcelona està farcida fins a dalt de guiris. Ens han parat tres cops per preguntar-nos coses i adreces. No sé per què se'ns veu cara de barcelonins. Un cop ha estat en espanyol, un en angles i un altre en italià. M'agrada això de xerrar ni que sigui un instant, amb gent de fora. Potser un altre dia que m'aturin i vagi sol em decideixi a portar-los per algun lloc.
Avui, després de passar-me tot el matí dormint per no perdre l'horari de càmping, he anat amb mons pares a veure el pis que s'han comprat els meus avis. Ja fa un temps que vaig explicar que els meus avis havien venut una casa amb terreny a un poble prop de Sant Sadurní i volien comprar un pis per deixar així el vell i petit pis de lloguer que tenien al Raval de Barcelona. Ara estan en un pis gran i alt d'un poble proper a Barcelona, amb terrassa, ascensor i tot el que mai no s'havien imaginat tenir. Es tota una alegria veure el meu avi de vuitanta anys amb la il·lusió als ulls de poder passar els anys que li quedin molt millor que abans. Si a mi em fotria certa temor un canvi així, puc entendre el que significa per a ells. Però li he hagut de prometre a la meva àvia que de tant en tant pujaré a veure'ls. Intentaré complir.

escriu flop! - Ivan Rodriguez | link |

webcam
fes click per fer més gran
adreça

socflop.blogspot.com

traducció
Para ir a la traducción en castellano (Internostrum)

clica aquí
calaix dels regals


Agenda


Prova del PA BIMBO

Aquest és el marcador de la prova. Si hi vols participar, només cal que escriguis aquí
la teva marca i l'afegirem.

  1er: amic Flop! 27"
2on: amiga Flop! 32"
3er: Flop! 42"
4art: xerop 57"
5è: ona 62"
6è: Gumets 90"
 
links
contacte


 
banners

by Dagon

línkame

línkame

by El Forat

by El Forat

by El Forat

línkame

mini flop!

i con camiseta blog

clica'm i sabràs més de mi
so flop!

arxius
Flop! Octubre'02-2007 | Firefox | 1024x768