31.1.04  

Ànim Julio

Podria penjar l'opinió de molta altra gent però penso que ningú més com ell està patint un atac injustificat per un fet que en la meva opinió es mereix un reconeixement:

Han pasado cuatro meses desde el estreno de La pelota vasca, la piel contra la piedra, en los que la consigna que más me he visto obligado a decir (por alarma defensiva), es que el problema más grave del conflicto vasco es ETA, que mi rechazo al terrorismo es rotundo, sin peros, y que mi solidaridad y apoyo humano hacia las víctimas del terrorismo es absoluto, sin precio y sin esperar nada a cambio. Pero hay quien piensa que eso no es suficiente, que no les vale, y rechazan mi solidaridad como si les manchara; me refiero, claro está, a algunos miembros de la Asociación de Víctimas del Terrorismo (AVT) que ha organizado una manifestación a la entrada de la entrega de los Premios Goya para protestar por la nominación de mi película, y contra mi persona. Por lo visto habrá una pancarta con este lema: “Víctimas del Terrorismo contra El pelota vasco, la nuca contra la bala”. Y además se repartirán pegatinas con el lema: “No al Medem“. Sinceramente, esto ya es demasiado, la injusticia de esta situación es ya puro delirio.

Esta es la primera vez que escribo en mi defensa tras el estreno del documental en el Festival de San Sebastián. Deliberadamente preferí no responder por escrito a la tormenta de puñales que cayó sobre mi, especialmente desde los medios de comunicación de la derecha, y me recluí frotándome el ánimo con la innumerable cantidad de mensaje de apoyo, en su mayoría privados (comprendo perfectamente, tal y como pitan los tiempos, lo comprometido de apoyarme públicamente). Pensé que ya nada más podría pasarme con esta película, que lo peor ya había ocurrido, y que la ceremonia de entrega de los Premios Goya podría ser el punto dulce final (con o sin estatuilla) de toda esta horrorosa experiencia.

Lo primero que quiero dejar claro es que, para mi pesar, ha habido víctimas que no han querido participar en mi documental. Por ejemplo Cristina Cuesta (presidenta de COVITE, Colectivo de Víctimas del Terrorismo), y con ella, el conjunto de víctimas de su asociación. Es más, se dio el caso que llegué a entrevistar a Consuelo Ordóñez (hermana del concejal del PP asesinado por ETA), pero a los pocos días me llamó para que no la incluyera en el montaje. También quiero recordar que en mi película hay víctimas del terrorismo a las que les he dado un trato, más que respetuoso, privilegiado. Personas que aceptaron mi planteamiento de película polifónica, con una puesta en escena destinada a invitar al diálogo y a las que no les importó compartir montaje con personas ideológicamente opuestas. Es decir, que los miembros de AVT no son las únicas victimas, aunque sí me parecen las más enfadadas y las más politizadas, y las que se creen con el real derecho a identificar y dar el marchamo de autenticidad al resto de las víctimas. En mi documental las hay incluso de sus mismos colores, y de otros, pero son, me atrevo a suponer, políticamente más independientes. No sé lo que pensarán los miembros de AVT, por ejemplo, de Marixabel Lasa, que tiene varios agravantes para formar parte de su coro. Por ejemplo, es la viuda de un socialista que luchó hasta su muerte por el diálogo político como vía para resolver el conflicto vasco. ¡Qué tiempos son estos en los que “DIÁLOGO” se ha convertido en una palabra maldita! El otro agravante, claro está, es que Marixabel Lasa (siendo socialista) es la presidenta de la Asociación de Víctimas del Terrorismo del Gobierno Vasco. No me digas más, esas víctimas no valen, no están a la altura. Imagino entonces que Cristina Sagarzazu, por ser la viuda de un Ertzaina asesinado por ETA, como víctima en este caso sí nacionalista, se tendrá que conformar con un territorio medio, un purgatorio. Además, a ella no le ha importado compartir montaje paralelo con la mujer de un preso de ETA (en viaje a la prisión de Huelva), ya que entiende que esto no significa que se las compare o iguale moralmente.

Quiero reconocer mi especial debilidad por Eduardo Madina (el socialista que perdió una pierna en un atentado de ETA). Su testimonio marca el punto álgido, la cima moral de la película. Madina es un autentico deportista del alma, precioso montañero de la buena fe que yo quiero poner aquí como ejemplo contra tanta atrocidad político-mediática; alguien, por ejemplo, que aún cuando ETA quiso matarlo poniendo una bomba en su coche, es capaz de solidarizarse con Anika Gil, una víctima de la tortura. Y como vergüenza recuerdo la forma en que esto es recibido por la AVT, a los que sólo les molesta que con el testimonio de Anika se está poniendo en duda la labor de la Guardia Civil. ¡Es que ella tampoco es una víctima?… Se niegan a creerla, y se acabó. Daniel Múgica es la víctima que les resultará más cercana, la más aceptable a la AVT (y lo digo con mi mejor intención hacia ti, Daniel), ya que es el hijo de un concejal de Leitza por Unión del Pueblo Navarro. Partido que hace las veces del PP en Navarra pero que, por fortuna para mi película, está fuera de la disciplina central y, libremente, aceptó estar en la película. Recuerdo aquí que el Partido Popular se negó, yo diría que, airadamente, a que ninguno de sus miembros fueran entrevistados para el documental.

Quiero añadir aquí el caso de otra víctima del terrorismo que participa como coproductora. Se trata de Mireia Lluch, la hija de Ernest Lluch, el ministro socialista asesinado por ETA que se declaró abiertamente partidario del diálogo. Mireia, a la que yo no conocía, me pidió ver la película al enterarse que estábamos buscando financiación para sonorizarla. El montaje ya estaba terminado y Mireia, tras la proyección, me dijo que tenía una pequeña herencia de su padre, y que estaba segura de que a él le hubiera gustado que ese dinero se aportara para terminar un documental “tan necesario” (esas fueron sus palabras).

Las personas que rechazaron su participación, se trata de víctimas, han sido las más duras contra mi documental. Ya desde la semana previa al estreno en el Festival de San Sebastián, declararon su rechazo a la película sin haberla visto (dieron por buenos los comentarios de Gotzone Mora e Iñaki Ezkerra) e intentaron impedir que se estrenara pidiendo a Odón Elorza que la retirara. Si el alcalde hubiera sido del PP, mi película hubiera tenido graves problemas para nacer. Se han estado cebando a placer contra mi persona, contaminado mi imagen, … y yo no he podido responder con un mínimo de dignidad, como lo habría hecho si eso procediera de personas en una situación vital “normal” (no amenazadas). Es más, mi dignidad me ha hecho establecer un código de respeto a favor de ellos, que dice que mientras una persona esté amenazada de muerte por pensar de una determinada manera, yo, aunque piense de forma radicalmente distinta, no me siento capacitado éticamente para criticarle. Esa discusión de igual a igual queda postergada (aunque, sinceramente, no me quedan ganas de emplazarles para cuando ETA desaparezca, que por supuesto deseo que ocurra cuanto antes).

Mi pecado capital parece que consiste en que el documental no trata exclusivamente del sufrimiento de las víctimas del terrorismo. El resto de mis pecados derivan de este, ya que si en mi película reconozco y someto a debate la existencia de un problema político, según ellos estoy justificando el terrorismo, a parte de dar apoyo logístico al Plan Ibarretxe. Además resulta que soy incómodamente criminalizable, ya que me declaro no nacionalista; habrá quien piense que esta declaración me hace menos malo, pues yo no lo digo por eso, ya que existe el nacionalismo plural y no violento, lo conozco. Como también, y así se critica en mi película, existe el nacionalismo que pretende homogeneizar “al que se queda dentro y expulsar al diferente” (Imanol Zubero), o son ciertos los orígenes xenófobos de Sabino Arana (Iñaki Ezkerra, Joseba Arregi e Iñaki Villota), o la inacción de la Ertzaina con la Kale borroka (Teo Santos), o a la falta de “gestos inequívocos de ayuda y solidaridad hacia las víctimas” por parte del nacionalismo (Iñaki Gabilondo), o que el PNV aún no se ha hecho cargo,”de que el sufrimiento del no nacionalista es su sufrimiento como gobernante” (Felipe González). Aún así, para los miembros de la AVT, me he quedado corto, ya que no he sido capaz de criminalizar al nacionalismo con la brutalidad con la que lo hacen ellos, y no he dejado claro que el peor de los males políticos de España (después de ETA) es el PNV; incluso en mi película puede dar la sensación de que es el PP (siempre después de ETA), sobretodo si no ha querido estar dentro para explicarse, o defenderse.

Alguien cercano (a quien escuchen y quieran) debería decir comprensivamente al oído de cada miembro de la AVT, que el hecho de ser víctimas de ETA no les da más razón política, o ideológica, y mucho menos licencia para insultar, calumniar o amargar la vida de todo aquel que no piensa como ellos. Sí, alguien que les quiera de verdad debería ocuparse de ir rebajándoles las llamas del odio y el resentimiento, para evitar que su almas, corazones y mentes se perviertan irreversiblemente. Pero me temo que la gente que les rodea, o está ya muy envenenada, o son los auténticos marcadores y guardianes de esas consignas unionistas, patrióticas con las que esta España refranquista se vuelve a sentir Grande. Alguien debería alarmar a los miembros de la AVT de que desde algunos centros de autoridad se les están insuflando ciertas dosis de absolutismo. Mi gran insuficiencia ante ellos, y por lo que se permiten insultar a mi película y a mi de manera intolerantemente macabra, es ofrecerles todo mi apoyo y solidaridad humana por su situación personal, pero no la razón. Lo siento pero eso ya es mucho pedir, sobre todo cuando compruebo cómo se les está utilizando políticamente; pienso que el PP ha hecho de esto su plato favorito en este aterrador banquete en el que, a este paso, de nuestra querida democracia no van a dejar ni las sobras.

Tras la entrega de los Goya del año pasado, varios colectivos de víctimas, junto a Fernando Savater (que también declinó participar en mi película), criticaron con dureza a “los del cine” por el hecho de que espontáneamente algunos premiados dijeran “no a la guerra”, cuando en las anteriores ceremonias no habíamos dicho “no a ETA”. Como si el decir “no a la guerra” conllevara no dar la importancia que merecen los atroces asesinatos de ETA, o faltáramos al respeto a aquellos que están amenazados por la banda terrorista. Aquello fue utilizado políticamente para desacreditar y poner en entredicho la moral antibelicista de “los del cine”, con la vil argucia de que no vale su no a la guerra puesto que nunca han dicho no a ETA. ¿Alguien cree verdaderamente que hay algún académico que no está en contra de ETA?… Recuerdo las acusaciones que la prensa más reaccionaria hizo contra Javier Barden, y en general contra todos los que nos manifestamos contra la guerra, espontáneamente o a través de la Plataforma Cultura contra la Guerra. Parecía que cuanto más alto dijéramos no a la guerra, más cerca estábamos de los etarras.

Ya han dicho los de la Asociación de Víctimas del terrorismo que en la ceremonia de entrega de los Goya de este año quieren cambiar el no a la guerra pasado por el no a ETA, y que van a entregar pegatinas a la entrada. Saben de sobra que nadie se va a atrever a rechazar ponerse una pegatina en la que ponga “ETA NO”, primero porque todos estamos de acuerdo, pero, y teniendo en cuenta la presencia masiva de medios de comunicación, ¿a qué tamaño va a quedar reducida la espontaneidad, independencia, o libertad que se le presupone a este tipo de declaraciones en una entrega de premios?… Y yo… ¿qué hago poniéndome un “ETA NO” de manos de alguien que llevará un “no a mi persona”?… Sólo diré que en una situación de absoluta libertad, sin coacción, me lo pondría encantado. Pero esta pesadilla que me espera no es el caso.

Lo que me resulta más surrealista es cómo reaccionaran mis compañeros cuando una víctima del terrorismo le ofrezca una pegatina con el “No al Medem”. Eso no quiero verlo, y, si alguno pasa accidentalmente por delante de mis ojos, por adelantado les prometo que haré el esfuerzo de autosugestionarme, para creerme que no lo he visto. Esta iniciativa es lo más vil y canalla que me han hecho nunca.

Y va a haber velas a mi paso para recordarme los más de 900 asesinados por el terrorismo, ¿y yo que hago entonces…enciendo una vela? No querrán. Ya me han juzgado y condenado al desfile de los manchados de sangre, de los que cuando viajen por España corren el riesgo de que otros españoles le indiquen con el dedo (como sospechoso de lo peor), a ser carne de cañón de esta linda prensa que nos está creciendo. Entonces qué… ¿les miro a la cara con un gesto de cariño (pensando que ojalá ETA no hubiera existido nunca)?… lo van a rechazar. ¿O intento adivinar en sus ojos cuántos han visto la película?… Lo mejor es que cierre los ojos y recuerde la ovación final del público en el Festival de San Sebastián, y sobre todo el abrazo entre lágrimas de emoción y agradecimiento que recibí de Daniel Múgica (el hijo del concejal de UPN asesinado por ETA). Pues sí, también aquí podría abrazar a alguien, si me dejaran, me gustaría… Nadie me va a dejar, tampoco, que le hable cariñosamente al oído; además, corro el riesgo de que me pongan una pegatina de “No al Medem”.

¿Qué hago?… Ni siquiera les va a hacer ilusión que les dedique el Goya (si es que me lo dan). No tengo nada que hacer, sólo aguantar el día más injusto y desmoralizante de mi vida ¡Socorro!


Julio Medem

29 de enero de 2004

escriu flop! - Ivan Rodriguez | link |


23.1.04  

L'edat del ferro

Imagineu-vos que us lleveu al matí i ja no sou de carn, pell i vísceres. Tots vosaltres us heu convertit en peces de metall. Fred, brillant, dur. Sou lluents i produïu un soroll sord i llarg cada cop que trepitgeu el terra. Us costa molt moure les extremitats i fer una passa és tota una fita. Els vostres ulls, convertits en petits botons daurats, platejats o rogencs com el bronze, ja no veuen vida orgànica al seu voltant. L'aire corre gèlid entre cadascú de vosaltres i els sons es reververen mentre semblen sonar trompetes i trombons. I voleu tocar amb les vostres mans una pell càlida, flexible i no trobeu més que làmines de zinc, argent i platí. Imploreu que no comenci a ploure per no haver de veure com l'òxid us comença a menjar per fora, a fer grinyolar les vostres juntes i enfosquir tot el que us envolta.
I cansats, bojos per retornar a un passat de vida que mai pensàveu arribar a perdre, us claveu amb força i ràbia estaques de fusta pel cos, mentre rius de mercuri sorgeixen de les vostres ferides i s'ajunten en milers de camins fins a un nou i trist mar platejat.

escriu flop! - Ivan Rodriguez | link |


21.1.04  

Comiat agredolç

Els vaig veure un instant. Cara a cara, sentats en dues cadires iguals. Un enfront de l'altre. Entratjats, amb la ratlla ben feta al cabell, però cert aire juvenil, sens dubte gràcies a l'amor que mostraven els seus ulls. Cada una de les seves paraules era música per les oïdes de l'altre; mel que es passaven de llavi a llavi, i que dolçament els omplia la boca. Ja feia anys que es coneixien i tothom sabia dels sentiments de l'un vers l'altre. La gent diu que és un amor prohibit, que els seus càrrecs no els ha de permetre expressar els sentiments d'una forma tant oberta, però a ells no els fa res. Els agrada que tothom vegi que s'estimen, que farien el que fos perquè l'altre no patís i que el projecte d'amor que poc a poc han anat fent tots dos, cada dia es veu més aprop i més clar.
Però l'amor a vegades no dura per sempre, a vegades la gent marxa i un sempre es queda orfe, a l'espera que aparegui un successor. I ahir va ser el comiat. Ahir no van plorar perque els mascles espanyols no ploren, ni tant sols davant la mort de nens a mans de bombardejos indiscriminats. Bé, sí, a vegades ens han mostrat llàgrimes i ens han fet veure que no són dues pedres com tots pensàvem. Però no, ahir no era el dia per plorar. Era el dia per deixar ben clar les coses bones del passat i oblidar els mals moments passats, fer fora els records dolents i encarar el futur pròxim.

Ahir vaig veure trossos de l'entrevista de l'Urdaci al JoseMari. Hi vaig veure amor. Ho sé, s'estimen, no m'ho podeu negar. D'acord que ahir només es van llepar el cul, però alguna cosa més ha d'haver aquí darrera...

Veste'n i no tornis mai mes!! I el de la tele que se'n vagi amb ell.

escriu flop! - Ivan Rodriguez | link |
 

De biblioteques i segurates

Ahir dilluns i avui he tingut dos bons exàmens, i dic bons perquè les assignatures s'ho valien, no pas pels resultats que hi espero. De l'examen d'ahir ja en parlaré un altre dia. Doncs bé, per acabar d'apurar les darreres hores, diumenge vaig anar a estudiar. És ben difícil trobar llocs oberts per estudiar un diumenge i una de les millors opcions és la biblioteca de la Ciutadella de la Universitat Pompeu Fabra. Així que m'hi vaig dirigir cap allà. Un cop hi arribo, veig que hi ha un grup de gent a fora, quan intento entrar me n'adono de per què eren alla. Hi havia un "agent de la seguretat" (a partir d'ara, segurata) que m'impedia el pas ja que només deixava passar a aquella gent que portés un carnet de la UPF i associats. No ho vaig trobar gaire normal que se m'impedís el pas a una biblioteca d'una universitat pública així que li vaig demanar perquè jo, estudiant de la UB, no hi podia entrar. La seva primera resposta, en un to bastant desagradable, va ser que perquè un grup de gent l'havia empès, insultat i passa't per sobre. Evidentment li vaig dir que no entenia res, però suposo que es referia a que la gent que estava a la porta de la biblioteca abans que obrissin i els prohibissin el pas no els faria massa gràcia desaprofitar el temps així, perquè la gent té millors coses a fer un diumenge al mat?, com quedar-se al llit, per exemple. La seva posterior resposta, a l'estil de porter de discoteca, que ja em diràs que és trist ser segurata de biblioteca i haver d'impedir el pas a la gent, va ser que ell tenia ordres d'administració de la universitat de no deixar passar ningú que no fos matriculat allà perquè els estudiants d'altres facultats saturàvem la biblioteca i els alumnes de la UPF no hi trobaven lloc. Però és que la gràcia de tot plegat és que els alumnes de la UPF ja fa setmanes que van acabar els seus examens i ara són les seves primeres setmanes de classe i ja em diràs si aniran tots un diumenge a la biblioteca. Em va dir que a ell això no li importava i que allà no passava ningú.
Jo parteixo de la idea que les biblioteques no són llocs que estiguin fets expressament per a que la gent hi vagi a estudiar. Les biblioteques són llocs de consulta i ús dels fons que hi tenen i s'hauria de motivar a les administracions i les pròpies universitats a la creació de sales d'estudi, acondicionades adequadament i obertes en horaris amplis. Pero actualment no existeix un servei així i els que pel que sigui no podem estudiar a casa hem d'anar a les universitats. I la veritat és que no entenc perquè la UPF es creu en major dret que les altres universitats a prohibir el pas a ningu quan es tracta d'una universitat pública, i quan a més, es tracta de la universitat que compta amb les millors infrastuctures i els millors serveis. Jo entenc que durant l'època d'exàmens dels estudiants de la UPF, tiguin preferència ells, i fins i tots si vols durant aquestes èpoques puguin tenir un pas preferent, però no pas exclusiu.
Vaig haver de marxar a una altra biblioteca aquell matí. La que em quedava més aprop era la de la UPF a Estació de França. Allà no vaig tenir cap problema per entrar. A les 2, vaig trucar un amic que era dins de la de Ciutadella i em va dir que el segurata no hi seria de 1 a 4. Així que m'hi vaig tornar i vaig poder entrar-hi. L'amic aquest havia estat abans que no obrissin i es veu que l'hora d'entrada va ser més que tensa i evidentment, un segurata no va poder fer res per seleccionar entre 300 persones quines eren de la UPF i quines no... Però bé, vam poder entrar i alguna cosa vam estudiar. Llàstima que no servís de gaire.

escriu flop! - Ivan Rodriguez | link |


17.1.04  

Gener

Tinc moltes ganes d'escriure. Fa un parell de dies o tres que em planto davant l'ordinador i quan vull escriure el que tinc en ment me n'adono que se m'està fent tard o bé prefereixo aprofitar per parlar amb algú o veure altres coses. Fa anys que per mi el mes de gener gairebé no existeix. Des de els primers dies fins l'últim tinc exàmens i no faig més que passar dates numèriques del calendari. Els dies es moren entre les parets de la biblioteca, on m'hi puc arribar a passar fins a 12 hores i tot i que intento aprofitar els vespres per quedar, sempre em quedo amb la sensació que el temps se m'escola entre els dits i que m'agradaria fer molt més que no faig. Bé, suposo que també es qüestió d'organització. Em sembla que també estic aprenent a fer les coses quan toca i poder fer-les totes. De fet, temps per escriure també n'acabo de trobar ara mateix...

escriu flop! - Ivan Rodriguez | link |


13.1.04  

D'immunoglobulines i anticossos

maduració Lt Demà tinc un nou examen, aquest cop d'immunologia. Torna a ser un test i en principi m'agrada fer els exàmens en test però ja veurem com va. He estudiat força i ho tinc bastant clar. La veritat és que ha estat molt més interessant del que em pensava. En aquesta assignatura m'he adonat com n'és d'important tenir un professor que fagi la classe de forma activa activa i que hi posi de la seva part perquè tothom aprengui. Ens ha passat molta informació, sempre al dia i ben explicat. I ja us dic que d'entrada, la immunologia no és un món massa atractiu; fins que no comences a entendre que totes aquelles cèl·lules i receptors són els encarregats que en bona part la teva salut no és resenteixi, és a dir, que no haguem d'arribar a utlitzar els fàrmacs. Arriba un moment que tot comença a unir-se i tenir sentit. Amb una setmaneta més d'estudi, segur que arribava a aquest punt... Bé, espero que no es passin molt amb l'examen. De fet ja ho han fet, perquè han passat d'un examen test de 100 preguntes, multirresposta però una sola valida, a 60 preguntes, multirresposta i n'hi poden haver una o més de correctes. Però perquè la pregunta estigui ben resposta, has d'encertar-les totes. Ja veurem si ens aclarim. Desitgeu-me sort!

escriu flop! - Ivan Rodriguez | link |


12.1.04  

Símbols permanents

Barcelona, any 2004... Ahir anava caminant amb una amiga i ens vam plantar davant d'un dels edificis que hi ha on l'estatua de Colon. Es tractava exactament de "Gobierno Militar" si no m'erro. Li vaig dir que aixequés els ulls i mirés dins el frontis de l'edifici i a veure si era capaç d'adivinar quin era l'escut que hi havia esculpit. Ràpidament va dir que el d'Espanya. I sí que és així, però si un s'hi fixa bé, hi podrà veure que no és pas l'escut actual si no un que hi té un ocellot, i una llegenda que hi té inscrit alguna cosa que parla de unes, grans, i ironies de la vida, lliures. Ja fa més de 25 anys que aquest escut és il·legal i encara ens el podem trobar per molts llocs. I aquí encara està bastant apartat de la vida social, però en moltes ciutats són nombrosos els carrers que hi porten noms que podríem obviar i plaques que conmemoren "anys gloriosos". Ara que certs partits estan tant encaparrats en que s'ha de complir la constitució com si d'un llibre sagrat es tractés, no estaria malament que hi fessin una mica més per eliminar aquests símbols preconstitucionals caducs d'edificis que es troben sota el cuidat de l'exèrcit español, clar que si com diu el fundador del partit ens enviaran els tancs per aquí si sen's ocórrer aixecar massa el cap, potser ja li farà gracia trobar-se l'escut després de baixar Les Rambles amb el tanc, i en alçar la vista, recordar vells temps passats. Segur que a ells no els molesta a la vista aquestes coses...

escriu flop! - Ivan Rodriguez | link |


9.1.04  

Regals

Aquestes són les mides dels meus regals d'aquestes festes:

30,2 x 71,1 x 14,9 mm

390 x 342 x 185 mm


Tot i que el millor regal deu fer un 1,70 m ó por ahi...

escriu flop! - Ivan Rodriguez | link |


8.1.04  

Exàmens

A vegades quan preparo un examen em sento realment confortat. Arriba el dia del test i sóc capaç d'entendre i respondre totes les preguntes. Ho puc fer millor o pitjor però surto de l'aula amb el convenciment que tot el temps que he invertit en estudiar m'ha servit per alguna cosa. D'altres cops arribo a l'examen sabent que no l'aprovaré de cap de les maneres perquè no he estudiat prou i els exàmens no es fan sols. No he volgut copiar mai a la universitat perquè sento que m'estic posant a prova i em sentiria defraudat. Per això quan surto d'aquests exàmens, accepto que he de tornar a estudiar per aprendre'm millor el que avui no he sabut fer. També hi ha els exàmens on ets capaç de respondre de memòria qualsevol cosa que et preguntin perquè has fet un treball intens de memorització dels continguts. L'examen et pot anar molt bé però a l'endemà ja no queda res del que vas aprendre. Hi ha qui diu que la universitat serveix per aprendre a estudiar, a conèixer pels teus propis mitjans i a saber responsabilitzar-te del que necessites saber per a ser un bon professional i algú amb coneixement crític, si més no, en l'àmbit que et pertoca. És per això que exàmens com el d'aquesta tarda són els que em foten més, perquè fins el dia d'avui estava convençut que anava estudiant tal com tocava i amb el temps suficient per a incorporar el que estudiava al fons de memòria útil, i es possible que l'examen l'aprovi, però he sortit de l'aula sabent que no, que ni havia aprés el que necessitava ni tant com per estar segur d'haver fet un bon examen. I no puc aturar-me a pensar-ho massa perquè d'aquí a quatre dies torno a tenir un nou examen i he de canviar el xip. Si algú em diu com preferiria que em quedés l'examen passat, evidentment li diria que me l'aprovessin però alguna cosa dins em diu que no és el camí.
I ja se que és molt fàcil per a mi explicar això i no posar-hi remei però crec que no és tant senzill com sembla. Suposo que tot és qüestió de ritme, planificació i coneixement crític del que necessites i el que pots assolir. Si algun dia tinc un bon equilibri sobre aquestes tres coses, espero obtenir més satisfaccions a l'hora d'estudiar de les que obtinc ara amb els exàmens.
Tot i això, sóc conscient que aquests són els millors anys de la meva joventut. Sense obligacions, amb prou llibertat, oportunitat de conèixer més sobre el que m'interesa i gent amb ganes al voltant. La universitat m'ha aportat molt més que dades i paraules, però m'agradaria que aquestes també hi fossin molt presents. Resten 22 dies d'exàmens. És una bona oportunitat per posar-ho en pràctica.

escriu flop! - Ivan Rodriguez | link |


3.1.04  

Desaparegut



Moisés Ramírez Ramis ( 41 anys )

El Sergi ha penjat això al seu blog i em sembla que és el mínim que puc fer ajudar-lo.

Es tracta d'un amic de la familia del Sergi que es troba desaparegut des de principis de desembre. La seva família ha denunciat la desparició a la policia, ja que no ha donat senyals de vida des d'aleshores. No ha passat per casa seva en tots aquests dies, i tampoc hi falta res, excepte el cotxe i ell mateix. Es tracta de Moisés Ramírez Ramis, de 41 anys, resident a Barcelona. Condueix un Ford Escort familiar de color verd, amb matrícula B-1631-TM. És molt alt (1'85m - 1'90m), fumador, castellanoparlant.

Si algú en sabés alguna cosa, sisplau poseu-vos en contacte amb ell al següent mail, i passarà compte a la família el més aviat possible:

sergi [arroba] elforat.net

Ànims, Sergi. Espero que hagi sort.

escriu flop! - Ivan Rodriguez | link |


1.1.04  

2003

Avui he estat fent un passeig pel meu propi blog, revisant i recordant totes i cada una de les coses que he anat escrivint aquest any. No havia fet mai encara una revisió de tots els posts i trobo que ha estat molt útil per fer-me una petita idea del que ha estat aquest any per mi i com ho he anat escrivint. Per a mi, el 2003 tambe ha estat l'any:

- de la borratxera de cap d'any
- dels meus passejos per La Rambla
- dels meus examens de la universitat
- en que he escoltat els nens
- de la poca vergonya del govern amb el tema Prestige
- en que he mirat els graffitis per la finestra de l'autobús
- del meu curs de fotografia
- dels blogs al google
- en que he vist com es cremava un camió al costat de casa
- en que em vaig plantejar què sentia per la gent
- en que em vaig plantejar com és l'amistat a través d'internet
- del descobriment de la mesura àurea
- dels meus entrepans
- que no vaig voler que decobrisin el blog els meus amics
- que he descobert la fauna de les bibilioteques
- que vaig descobrir el Gòtic i el Born a fons
- en que el castell de Montjuïc seguia en mans de l'exercit
- en que ha crescut el meu interés pel teatre
- en que em vaig enganxar al messenger i al photoshop
- que descobria les amistats a distància i les converses fins a altes hores de la matinada
- en que els meus amics començaven a acabar les seves carreres
- en que assumia la soletat
- del canvi d'idioma del blog
- del meu curs d'anglès
- que vaig ordenar les fotos
- que he seguit amb els dinars dels divendres
- en que gaudit més del cinema
- en que vaig començar a llegir "Cien años de soledad"
- que em vaig afartar de gelat i a sobre em van pagar per fer-ho
- de la guerra a l'Irak
- de la meva bici
- del viatge als carnavals de Tenerife amb la facultat
- de la caiguda de Michael Jackson
- de la setmana al llit malalt
- que vaig adonar-me que he de fer esport de nou
- de les conferències a la universitat
- que em vaig adonar que havia de dormir més
- en que vaig descobrir una altra muntanya de Montjuïc
- que va fer 16 que alguns amics ens aguantem
- en que vaig anar per primer cop sol al cinema
- en que m'he plantejat què és l'amor
- en que Sílvio Rodríguez em va ensenyarl les paraules que descriuen els tirans
- de les manifestacions multitudinàries contra la guerra
- de les cacerolades
- del No a la guerra
- de la demagogia del govern dels populars
- de les vagues contra la guerra
- que vaig visitar el Delta de l'Ebre
- en que vaig saber que es pot estimar de maneres molt diferents
- que vaig saber que un blog era també un DIP
- de la tancada a la facultat
- de la bicicletada per Barcelona
- en que vaig descobrir l'Ateneu de Nou Barris
- en que vaig conèixer els bloggers en persona
- que vaig veure "El crimen del Padre Amaro"
- en que vaig tornar a estimar algú per sobre els altres
- que els meus avis van marxar de Barcelona
- en que vaig entrar per primer cop al Palau de la Música
- de les trobades DIP
- que vaig descobrir que m'encanta veure sortir el sol des de la plaça Universitat
- dels passejos en bici
- que els amics dels amics van passar a ser els meus amics
- que la religió em va tornar a fer fàstig
- de la Final Four guanyada al sant Jordi
- que vaig saber que la plaça del Rei seria sempre el nostre racó
- que karakia em va fer creure en la dignitat de la televisió
- que vaig apostar per la creació d'una nova opció de vot
- que vaig passar més vergonya de la meva vida
- en que la família dels borbons em va fer riure de ridículs que són
- que vaig descobrir que els dits regeneren la pell
- en que he descobert moltes més Barcelones
- en que les mort de dones a mans dels seus marits no s'aturaven
- en que la cançó "Lucia" em va arribar a semblar tant bella com l'instant en que va sonar
- de l'Arikitano
- de la revetlla de Sant Joan a la platja
- que l'amistat s'ha fet més forta
- del viatge del Xavi a Sidney
- en que he conegut més bloggers dels que podria imaginar
- en que he fet dels bloggers, amics. Alguns d'ells, entre els meus millors.
- que gairebe inundo el pis.
- que vaig reafirmar la meva falta d'autoristarisme cap a mi mateix
- que vaig patir per la meva memòria de peix
- que vaig voler recuperar els amics perduts pel camí
- del cinema al castell de Montjuïc
- del viatge a Camarles
- que vaig fer de les platges de Barcelona la meva segona llar a les nits d'estiu
- del càmping a Pals
- que em van robar la bossa amb totes les meves coses
- dels sopar a la platja, sota la lluna
- que he començat a fer servir les ulleres tot el dia
- que vaig voler submergir-me o volar ben alt
- que una mamma italiana em va fer una abraçada i em va desitjar sort
- en que encara no he perdut la il·lusió
- dels versos de "Son de Mar"
- del notable a Síntesi de Farmacs
- del meu descobriment de l'apnea
- que em van fer treure les arrecades per entrar a una discoteca
- del Erasmus de l'Enric a Lisboa
- que em va petar l'ordinador
- del primer aniversari del blog
- en que vag ser monitor de pràctiques de laboratori
- que us vaig parlar sobre la caca
- en que Carla Bruni m'acaronava abans d'anar a dormir
- de l'eclipsi total de lluna
- de la mort de Miquel Martí i Pol
- de les eleecions catalanes més interesants
- del canvi de govern català
- que va morir el mico blanc
- dels despropòsits del PP acceptats pel poble espanyol
- de l'himne de Riego
- de la proposta per ilegalitzar els referèndums populars
- de "En la ciudad"
- que em van robar la bicicleta

En resum, un any de blog, on he reflexat algunes de les coses que li donen significat per a mi. Però també ha estat el vostre any per a mi. El meu any no seria gaire sense molts dels que llegiu això. Pel que m'heu donat aquí i també a la vida real. Només coneixer-vos o fins i tot ser dels meus millors amics. Aquest any també és vostre.
Però sobretot, per a mi aquest ha estat l'any de la cris.

escriu flop! - Ivan Rodriguez | link |
 

2004

Ja ens ficat en el nou any. El 2004 ja. Espero que us sigui a tots un boníssim any.
Jo acabo de tornar de la festa de cap d'any. He esmorçat uns talls de pernil i unes llesques de pa. Demà costara llevar-se, però s'intentarà. Que us hagi anat molt bé tot.

escriu flop! - Ivan Rodriguez | link |

webcam
fes click per fer més gran
adreça

socflop.blogspot.com

traducció
Para ir a la traducción en castellano (Internostrum)

clica aquí
calaix dels regals


Agenda


Prova del PA BIMBO

Aquest és el marcador de la prova. Si hi vols participar, només cal que escriguis aquí
la teva marca i l'afegirem.

  1er: amic Flop! 27"
2on: amiga Flop! 32"
3er: Flop! 42"
4art: xerop 57"
5è: ona 62"
6è: Gumets 90"
 
links
contacte


 
banners

by Dagon

línkame

línkame

by El Forat

by El Forat

by El Forat

línkame

mini flop!

i con camiseta blog

clica'm i sabràs més de mi
so flop!

arxius
Flop! Octubre'02-2007 | Firefox | 1024x768