Ahir una altra revetlla de Sant Joan. Encara recordo les revetlles de petit, quan encara m'agradaven els petards. La revetlla marcava el dia que començaven les vacances. Marxava a Castelldefels amb els avis i em tirava mig estiu allà. Recordo nits de soroll i pòlvora, de coca i llums. Més tard, Sant Joan es convertí en una d'aquelles festes ineludibles, una de les grans festes junts amb el Cap d'Any. Recordo nits d'alcohol, de festes multitudinàries, de grups d'amics inacabables, matins a la platja anant a veure sortir el sol. Però cada cop que passava un any més la festa perdia una mica de sentit per a mi. M'encantaria celebar-ho ara amb els amics, a casa d'algu, al terrat tot sopant, bebent i ballant. Perque els petards ja han deixat d'agradar-me però no sé perquè, tot i que cada any dic que no tinc moltes ganes de celebrar res, el fet que tothom es posi d'acord per fer festa, per ballar, per riure... lluny de semblar-me hipcrita i fals, em segueix seduint. Acabo sortint una mica empès però sempre trobes algo bo en l'ambient.
Aquest any tenia un pla que em venia molt de gust, una sopresa que no es va dur a terme, tot i que sort que no em vaig decidir a fer-la i vaig avisar abans perquè sino sí que m'ho haguès passat malament tot sol. A la fi, uns amics em van dir que anirien a la platja, amb les bicicletes, que potser hi hauria moviment per allà i sino, a estirar-nos a la sorra i veure còrrer la nit. Així que tot esquivant els nens fills de Satanàs que em llençaven petards contra la bici, vaig arribar a casa dels amics amb la coca dins la bossa. Vam menjar i beure una mica i des del meu barri vam marxar cap a la platja. Molta gent pels carrers, molta gent pels passejos, molta gent per tot arreu. Vam comprar unes cerveses més, i el fet d'anar amb la bici i una llauna de birra a la mà, sembla que no donava massa confiança als que passejaven davant nostre perquè s'apartaven més fàcilment. Així doncs vam arribar fins a Bogatell. Molta gent ballant a la platja. Vam seguir fins a la Mar Bella. Allà molta més gent, alguns amics tirats a la sorra i una música semblant a reaggae.
Més tard, una visita d'algú amb qui tenia moltes ganes de compartir la nit però que marxà més d'hora del que desitjàvem. I a esperar que sortís el sol, xerrant amb uns amics sobre tot i sobre res mentre ens acabàvem les nostres últimes cerveses. I quan el cos ja ens deia que volia llit, torna a agafar la bici i desllisat per la ciutat, adormida quan hauria de començar a llevar-se, passant per carrers bruts de pòlvora cremada, d'ampolles buides i restes de bogeria. I mentres buscava un forn obert que em calmés la gana, fins a casa vaig arribar. Eren prop de les vuit, estava cansat i no és que haguès estat una nit boja de festa, però m'ho havia passat bé. D'això es tracta tot sovint, no?
Me encanta la gent que et pots arribar a trobar de nit per aquesta ciutat. Hi ha elements totalment fora de lloc i no pots fer més que sorprendre't. És molt curiós sobretot a partir de certes hores de la nit. Fa uns dies estava sentat a Placa Catalunya i se'm va apropar un paio que anava, diguéssim, una mica tocat per l'alcohol. Portava la camisa a la mà i em va fer la impresió que era extranjer. Jo tinc una mania i és que sempre xerro amb totes aquestes persones extranyes que et vénen a dir algo. No arribo als extrems d'alguns amics que hi poden establir conversa, però quatre paraules sí que els dic. Doncs el paio aquest se'm va acostar i em deixa anar: "Ari ki tano!" Em quedo flipant. Per l'idioma que creia que feia servir i pels seus ulls atmetllats, em semblava que tenia davant a un turistajaponés que havia agafat un pedal considerable i s'havia perdut per la ciutat. Com llegia en algun blog l'altre dia, veure un japonés sol per la ciutat és tant extrany com veure'ls a la platja. No podia desaprofitar aquesta oportunitat, i li vaig dir algo. La veritat és que l'home anava bastant tocat i dubto que entengués el català. Sí, perquè m'hi vaig dirigir en català, digueu-me espavilat. Però l'home va començar a fer una cara molt rara, es va girar i em tornà a dir: "semos gitanos!" Ara sí que flipava de debò, un japo borratxo que sap parlar espanyol i em pregunta si som gitanos. Jo que li dic que no, que jo gitano no sóc, i no se que més. Però em sembla que això tampoc no li va agradar gaire perquè va deixar anar una òstia a l'escala on estava sentat que va retronar tot mentres deia algo com : "...omos ... anos... Pues dejen de joder!" Aquí ja em va deixar entre acollonit i sorprés perquè el paio era ample com una porta però a sobre no li debia fotre ni gràcia que el tractés com un japonés. Però el tio es debia cansar d'estar allà perdent el temps i se'n va anar carrer avall tot dient com a per sí mateix: "omos ... anos ! , ...omos ...anos! " Arribat a aquest punt jo no entenia res, així que em van haver d'explicar que el que jo havia pres per un japonés segurament era un mexicà, que també tenen els ullets així com tancats i que ens debia estar preguntant si "somos mexicanos". Com no l'enteníem i li parlava de no sé quin japonés es debia cagar en tot i per això va deixar anar aquell "i dejen de joder". Menys mal que no es va rebotar més.
Canviant de tema, tot i la calor que diu tothom que fa, jo com visc a les biblioteques encara vaig amb els pantalons llargs perquè hi carda un fred considerable. És una sensació extranya, l'aire acondicionat està a tota òstia però tu no deixes de suar, cosa que fa que encara tinguis més fred.
No us passa mai que quan us aixequeu després d'estar molta estona sentats teniu la sensació que el cul és moll? Doncs molt pitjor és a la biblioteca, on no pots començar a grapejar-te el cul per veure si certament aquella sensació de suor entre natja i natja ha passat al pantaló. Així que vas caminant, amb un pas especial perquè la sensació continua allà i és força molesta, fins que arribes a fora i comences a fer aquelles postures impossibles d'aconseguir per tal de veure't el cul i comprovar que efectivament, el pantaló segueix tant sec com abans. Deu ser una d'aquelles sensacions que s'inventa el cos, com els passa als que han perdut una mà que encara noten els dits.
Bé, seguim amb exàmens. Ja només queden dos. Però els més difícils i els que pitjor porto. A veure si més no tenim sort. Ens veiem el 5.
Ari ki tano !!
Vuela esta canción
para ti, Lucía
la más bella historia de amor
que tuve y tendré
es una carta de amor
que se lleva el viento
pintado en mi voz
a ninguna parte
a ningún buzón
~
No hay nada más bello
que lo que nunca he tenido
nada más amado
que lo que perdí
perdóname si
hoy busco en la arena
esa luna llena
que arañaba el mar
~
Si alguna vez fui un ave de paso
lo olvidé para anidar allí en tus brazos
si alguna vez fui bello y fui bueno
fue enredado en tu cuello y en tus senos
si alguna vez fui sabio en amores
lo aprendí de tus labios cantores
si alguna vez amé
si algún día
después de amar amé
fue por tu amor, Lucía
Lucía
~
Tus recuerdos son
cada día más dulces
el olvido sólo se llevó la mitad
y tu sombra aún
se acuesta en mi cama
con la oscuridad
entre mi almohada
y mi soledad
~
No hay nada más bello
que lo que nunca he tenido
nada más amado
que lo que perdí
perdóname si
hoy busco en la arena
esa luna llena
que arañaba el mar
~
Si alguna vez amé
si algún día
después de amar amé
fue por tu amor, Lucía
Lucía
Porto tot el dia amb aquesta lletra als llavis i no faig més que pensar en tu.
escriu flop! - Ivan Rodriguez |
link |
12.6.03
Per què?
Puc entendre que una persona en veure com fan mal a algú estimat no controli les seves accions. Puc comprendre que la por davant una agressió et dugui a defensar-te amb violència. El que mai he pogut entendre ni acceptar és la violència premeditada i fins i tot l'espontanea i sense plantejament anterior sobre aquells que són més dèbils que tu. Cada dia que passa és major el nombre de gent, principalment dones, que apareixen mortes a les mans dels seus marits o ex-marits, la de criatures que no tenen valor ni enteniment suficient per a acusar els seus pares o la d'avis que veuen com els seus últims anys acaben sent miserables per culpa dels maltractaments de fills i cuidadors. No m'entra al cap, ho sento. No puc concebre que algú sigui capaç de pegar a un nen o a la dona que un dia va estimar. Ni gelos, ni pèrdua de nervis ni òsties. És totalment intolerable. I no podem permetre-ho com a societat. No hem de mirar malament a la dona que denuncia, no hem de seguir pensant que aquestes són coses "de parella", que pels fills val la pena seguir aguantant. I una merda. Els maltractadors, a la presó. I amb un pla de rehabilitació moltíssim més dur que el que pugui tenir algú que roba per a menjar. I el que és intolerable és que, com l'última dona morta a Sant Andreu, es veiés venir tan clarament. L'home tenia una ordre de allunyament i tanmateix es plantava a la porta de la casa de la dona quan volia. I la policia ho sabia. On està la policia quan de debó són necessaris? Però no, hi ha grans temes que preocupen als polítics de sempre i "nimietats de llar" no els mereixen respecte. Perfecte, la immigració sí és un problema, les dones mortes no. Bé, ho sento, ho deixo perquè em sento totalment impotent.
En un altre ordre de coses, avui he rebut un cop fort que m'ha fet veure com n'es de fragil la línia que ens manté units a aquest món. I ni tan sols la joventut és seguretat de res. Avui la meva mare m'ha dit que un veí de 20 anys s'ha matat amb el cotxe. Erem coneguts del barri però ho he sentit moltíssim. Quina merda de vida de vegades, collons. El meu record per a ell avui.
Aquesta ciutat té sorpreses amagades i tantes cares que no te la pots acabar mai. A les deu de la nit he sortit de casa amb la bici en direcció a la biblioteca nocturna per estudiar unes hores, ara que ja no fa tanta calor. Quan he arribat a la porta m'he enrecordat que avui és festiu a Barcelona, la bilioteca era tancada. Però com feia un airet molt agradable i a casa ja no faria res, me n'he anat a donar un tomb per la ciutat. Mentres baixava pel Paral·lel anava sentit tot de petards i focs d'artifici. He arribat fins el final de Les Rambles i m'he dirigit cap el Port Vell. Hi havia força animació i molta gent sopant i passejant. Tenia ganes de veure el mar més tranquilament i he arribat fins a les torres bessones per recorre'm tota la platja de la Barceloneta. S'hi estava molt bé escoltant el remor del mar i passejant envoltat per la nit, però de cop i volta he sentit tot un rebombori de tambors i petards. En girar un carrer de la Barceloneta, m'he topat de cara amb un grup enorme de gent que vestida com de pirates o mariners anava fent una mena de processó i molta gresca. El carrer estava a vessar de gent i els altres carrers pels que he tirat eren igual de plens. Així, embobat per la festa que s'estava muntant he arribat de nou al Port Vell i m'he ficat pels carrerons del Gòtic; he tirat per Ample i he acabat a Les Rambles de nou. Eren plenes de guiris i gent d'aquí donant un tomb. Seguidament m'he ficat pel carrer de Sant Pau. M'encanta aquesta zona de Barcelona, de nit, de dia. Es com anar-te'n de cop a un altre país, a un altre continent. Olors i llengües barrejades. Cert que és un barri molt humil i molta gent li té por, però m'hi sento molt còmode i sempre hi descobreixes coses noves. Quan he arribat a la Rambla del Raval, de nou molta festa, tot de gent al carrer i més grups de gent tirant petards i fotent merder amb els timbals i bombos. En passar pels carrers del Carme i Hospital dels carrers perpendiculars hi anaven sortint músiques que s'anaven confonent i una olor de pòlvora cremada em recordava a les antigues festes de verbena. De nou a l'Eixample, la tranquilitat. Només havia passat una hora i poc però ja n'he tingut prou per anar-me'n a domir una mica més alegre.
El dia de la primera quedada entre bloggers, vam anar a sopar a un restaurant que tenia posades unes espelmes. En vaig apartar una per por de cremar-me i la vaig apagar. Quan ja estàvem a les postres, em vaig adonar que el dit del mig de la mà dreta em fèia força mal. Quan me'l vaig mirar el tenia una mica envermellit i em coïa molt.
Al dia següent, em vaig despertar amb una butllofa gegant al mateix dit. Se'm va ocòrrer que va ser per culpa de l'espelma, que cremava més del que jo pensava. Com estava avorrit i tenia la càmara a la taula, m'hi vaig fer una foto. Al dia següent, se m'hi va caure la pell i em va quedar la carn a la vista. M'hi vaig fer una altra foto. Així que vaig decidir que em faria diferents fotos per anar veient com cicatritzava la ferida. I aquest és el resultat:
Demà tinc l'examen d'anglès. Tot l'any he estat anant a classes d'anglès a la universitat. Feia gairebé cinc anys que ho tenia aturat i necessitava despertar el meu accent anglosaxó. La veritat és que jo mai no he estat massa bo amb això de l'anglès. A l'institut sempre passava el curs rascant i a la selectivitat mai no va ser el meu fort. A més patia de certa vergonya a l'hora d'expressar-me i amb les cançons mai me'n sortia. Bé, que sóc molt dolent amb els idiomes... Però la veritat és que tenia moltes ganes de possar-m'hi. He anat una mica de cul per les dues hores que em treien al migdia però ara que arribo al final me n'alegro molt. Però clar, una cosa es anar a classe sense cap tipus de pressió i gaudint d'aprendre, i l'altra haver de fer l'examen. Per una part tinc ganes de treure-me'l de sobre i a més, veure quin nivell he assolit, però per altra banda, em fa la mandra típica dels exàmens. I l'escrit encara però per l'oral del dia 10, poques ganes hi ha. I perquè ho negarem, una de les coses que també m'interessa força és que em donin els crèdits de la universitat, i si no aprovo no me'ls donen. I clar, amb la història que l'anglès és imprescindible... Però bé, ara anirem a repasar una miqueta més i a provar sort demà.
Gràcies a tots els que m'heu ajudat amb això de la col·locació de la fotografia. Tot i que sóc bastant sapastre, com es pot veure, a la fi me n'he ensortit. He utilitzat les CSS. Però m'ha sorprès veure que cadascú tenia la seva pròpia forma per fer-ho, realment això de la informàtica et dóna molt de joc a la improvització i a optar per diferents vies. I també gràcies al Cesc pel programa de les fotos. Ja funciona de nou.
Hi ha gent que diu que aquest món irreal d'Internet és ple de mentides i egoïsme. A vegades tonteries com aquesta et fan veure que sempre hi ha algú disposat a donar-te un cop de mà. Pel que em necessiteu, ja sabeu on sóc.
Amb una mica de retard, que he estat molt liat amb el primer examen, però jo no volia deixar passar l'oportunitat de fer la meva crònica de la segona trobada de bloggers (alguns aposten pel terme dipers) a Barcelona. S'havia organitzat amb molt poc temps, es va voler fer el 24 però es va aplaçar fins el dissabte 31 de maig. Hi vam assistir bona part dels que èrem a la primera però alguna novetat i algunes baixes sí que vam tenir.
Aquest cop quedàvem entre els carrers d'Urgell i Gran Via, molt aprop de casa. Quan hi vaig arribar caminant ja hi havia un grapat de gent. En pocs minuts arribaren els darrers i ens vam dirigir cap el lloc reservat. No diré el nom que no es mereixen que fagi publicitat. Jo com sempre que puc, cap de taula i a qui anava veient eren: Cesc, Alba, Flaneuse, Carme, Sergi, Dane, DavidTSH, Magda, Albert, Ingrid i una mica tard l'Aroa. (no poso links que me fa una mica de pal. Son tots als enllaços del blog). El Cesc, l'Alba i la Flaneuse eren els tres que no havien vingut a l'anterior i crec que s'ho van passar prou bé. Jo vaig riure molt. Fa gràcia conèixer gent nova que veus per aquí i com no, tornar a quedar amb els que ja teníem algo més de confiança. Es va trobar a faltar els que no van poder venir però algun es va deixar caure més tard com la Cris o l'Eloi.
Primera sorpresa al restaurant, no hi tenien res del que anunciaven a la web així que vam haver de reclamar per tal que ho tinguessin present. A la fi, tot i que van tardar molt i les pizzes eren minúscules i un pèl cares, la gran banda sonora en directe que ens acompanyava ho va arreglar tot. Fins i tot l'Aroa i l'Albert s'hi van voler apuntar...
El que em va sorprendre va ser la gran quantitat de càmares fotogràfiques digitals que van aparèixer i sobretot el gran nombre de fotos que es van fer. La més sorpresa, la Dane, que ja somnia amb comprar-se'n una. A veure els resultats, que encara no han aparegut totes.
A mida que la sangria anava fent efecte, anava pujant el to dels riures, o potser era perquè el so del Casiosonotone no ens deixava sentir res, que fins i tot l'Aroa va acabar agafant algun record de la quedada i el TSH amb les ungles pintades de negre. Jo em vaig deixar pintar una, pobre Aroa amb el que em va insistir... Un cop pagat, vam marxar d'aquell lloc i ens vam dirigir cap a la Plaça Universitat. Esperava que se'ns unissin el duncan4 i el victima10 però a la fi no va poder ser. Una pena.
Jo que el dia següent havia de matinar per estudiar ja que dilluns tenia un examen em vaig cagar en tot, perquè ens estàvem allunyant de casa, però ho entenc perquè cap allà no hi ha res per prendre ni on sortir. Vam passar per un local on es veu que estaven fent striptease, cosa que jo no vaig advertir i del que vam marxar tal com vam entrar. Així que vam acabar a un local prop de l'Ovella, fent una tònica per part meva, que no era plan d'estudiar amb resaca el dia següent, i veient com els flaixos es repetien i coses com una copa trencant-se tota sola (segons l'Aroa),com la Dane flipava amb els avenços tecnològics o com el Sergi es mantenia allunyat de la birra a base de coles i aigües.
Però va arribar l'hora fatídica de les 2, hora a la que tanquen el metro, així que la Cris, l'Aroa, el TSH i jo vam haver de marxar. Segons diuen, la festa va continuar i hi ha qui s'atreveix a dir que millorar a partir d'aquell moment. Sap greu no haver pogut estar-hi. Però ja hem vist les fotos. Alguna impagable.
I com no hi ha dos sense tres (frase que sentirem molt lligada a aquesta nova proposta) ja ha sorgit una data per a la tercera trobada, que així es pot fer amb temps i tothom reservant el dia. És el 5 de juliol. Aquí hi ha més informació i us hi podeu apuntar:
Jo com sempre que puc, cap de taula i a qui anava veient eren: Cesc, Alba, Flaneuse, Carme, Sergi, Dane, DavidTSH, Magda, Albert, Ingrid i una mica tard l'Aroa. (no poso links que me fa una mica de pal. Son tots als enllaços del blog). El Cesc, l'Alba i la Flaneuse eren els tres que no havien vingut a l'anterior i crec que s'ho van passar prou bé. Jo vaig riure molt. Fa gràcia conèixer gent nova que veus per aquí i com no, tornar a quedar amb els que ja teníem algo més de confiança. Es va trobar a faltar els que no van poder venir però algun es va deixar caure més tard com la Cris o l'Eloi.
