:: flop! weblog ::

25.6.05

Hasta la victoria siempre!

Es podria definir com a frustació. Saber que no ho has aconseguit, que ha tornat a anar malament. No és que no estiguis satisfet amb el que has aconseguit, és més que saps que tampoc no ho has donat tot. Ja fa temps que parlava de no deixar passar les oportunitats i que valia més llençar-se a la piscina, però hi ha coses que no es poden fer així, que cal mirar si a la piscina hi haurà aigua i si quan ja estiguis a dins no hi haurà un forat al fons per on se'n vagi tota l'aigua. Per altra banda, tampoc t'has entrenat prou i a vegades te n'adones quan ja hi ets que no saps nedar prou. I et sents frustat. Perquè a més, t'has anat acostant a la vora de la piscina, i fins i tot hi has ficat un peu per veure com esta l'aigua, però després tornes enrera per agafar embranzida i acabes decidint que potser millor t'asseus i esperes que la situació sigui millor. Sempre és millor en el futur, sempre... i hi haurà un dia que no serà cert. Més que res, perquè ja ho has vist alguns cops.
Però jo crec que una de les grans causes d'aquesta frustació és que mai he volgut acceptarla com a pròpia. Si no em marco objectius, si per a mi el repte més important és només l'avui, com he de veure com un fracàs o una derrota allò que em passa? fins ara era només un fet més del camí. Però ja no puc més, no se si és millor o pitjor però sí que se que quan quelcom no rutlla queda aquell regust amarg de saber que en el fons sí ho desitjaves i no hi vas lluitar de totes totes. A partir d'ara, reptes, només reptes. I res de mitges tintes, o tot o res. Tant se val, no vull presoners, victòria o mort.

escriu flop! - Ivan Rodriguez | link |

18.6.05

Vergonya

Avui he sentit molta vergonya. Vergonya de pertànyer a la mateixa societat que ha organitzat la manifestació d'aquesta tarda. Vergonya que un dia ens farà passar la història en recordar aquests actes retrògrads i egoïstes i situar-los en la mateixa època en que vam viure. Per la família i per la llibertat... quina quantitat de mentides. Que ho diguin clar i no vulguin fer creure el que no és: en contra dels que són diferents a ells, en contra dels que ells anomenen antinaturals, en contra del que estableix la moral i la rectitut que arreplega la dreta i l'esglèsia. L'únic que fa la llei que s'ha d'aprovar és no discriminar a ningú per la seva opció sexual. Si algú es vol casar, que més els dóna a ells si ho fa amb un home o una dona? qui són ells per creure's en la possessió de l'única concepció de família? és més, qui ha determinat mai que una família només es composa en forma de matrimoni? Que no ho han estat totes les famílies que han perdut un membre? i les que s'han separat? segur que per a ells tampoc. Vergonya em faria saber que algú a qui aprecio pensa així o ha estat a la manifestació aquesta.
I no vull defensar només la llei per si sola, jo no estic pas a favor del matrimoni, penso que és una institució que es troba massa limitada i que otorga uns beneficis que no són justos per a la gent que no ho compleix. Però el que evidentment no pot fer algú que està a favor del matrimoni és decidir qui pot i qui no pot situar-se sota aquest terme. Em feien molta gràcia les pancartes de matrioni=home+dona. Sí, fins ara sí, i què? qui diu que no es pot canviar? O com aquell que afirma que és una institució que existeix des de fa milers d'anys. Evidentment, i abans els matrimonis es pactaven i es casaven nenes amb vells només per la dot i estic segurs que a ells això no els agradaria pas per a les seves filles. També l'esclavitut exisitia des de fa milers d'anys i bé que s'ha d'eliminar. Que no em vinguin amb conceptes neofranquistes i ultraconservadors d'immobilisme perquè se'm fot la sang a mil. Jo abogo per la creació d'una llei d'associació civil més lliure que el matrimoni, però no puc decidir qui en queda dins i qui fora. Per què no pot haver unions de tres persones? per què han de tenir més beneficis aquelles que ho són de dos? per què dos germans no poden constituir una família si és això el que desitgen? per què no et pots estipular com a parella amb algú del mateix sexe? Jo l'únic requisit que demano és la llibertat i la responsabilitat igualitària per a tothom i ens vers els altres que formen la teva família, però que no em vinguin amb òsties de llibertat en les seves manifestacions si la llibertat és només per a ells i els seus semblants. El concepte de família ha canviat molt i no són ningú per posar pals a les rodes d'aquesta evolució només per seguir on ells volen.
I llavors és quan et surten amb el tema dels nens, que sembla que només ells tinguin la capacitat d'educar i fer sortir endavant una criatura. Primer de tot, que les parelles homosexuals ja són pares, perquè n'hi ha moltes, que tenen fills i viuen amb parella, i evidentment que en tenen tot el dret. Però això sí, la llei no ho recull. I una de les dues persones sempre queda en desventatge i sobretot, el nen queda en indefensió perquè si faltés una de les dues, l'altra no podria demanar la custòdia de la criatura. Tot això s'ha de regular. I si la figura que volen adoptar aquesta gent és el matrimoni perquè és la que existeix actualment, en tenen tot el dret. I pel que fa a les adopcions, em sembla a mi que l'únic que s'ha de valorar és si les persones que assumeixen la responsabilitat de cuidar aquest nen que s'ha quedat indefens són vàlides i responsables per fer-ho i no si se'n van al llit amb homes, dones o bé si són un, dos o tres. Que la figura del pare i la mare pot ser molt important, però no pas més que qualsevol altra figura vital que una persona pot trobar-se en la vida. L'important és fer-lo sentir estimat, respectat i cuidat. I això, senyors i senyores defensors de la família, ho pot fer igual una dona, un home, una parella homosexual o fins i tot vostés.

escriu flop! - Ivan Rodriguez | link |

14.6.05

La ceba

Ahir sopava a casa. Ho acostumo a fer així. Hi tenia verdura bullida. De petit recordo odiar amb totes les meves forces aquells enormes plats de patata i bleda que la meva àvia em feia menjar tant si volia com si no. Hi cabia la possibilitat també, que en comptes de bleda hi hagués mongeta verda. I jo, menjava com qui feia un acte mecànic. No m'agradava i prou, no cabia més possibilitat que buidar el plat, així que com abans ho fes millor. Per sort, els meus gustos gastronòmics han variat i ara em deleixo amb un plat tant senzill com aquest però que, extranyament, mai em cuino per a mi mateix, ho tinc massa associat a un plat "de casa". No entraré a detallar si va ser gràcies o malgrat la meva àvia que ara m'agrada prou. El fet que volia destacar és que darrerament, m'he adonat que juntament amb la patata i la mongeta, a casa sempre hi hem posat una ceba dins la cassola. Sens dubte sempre hi ha estat allà, aquestes coses no s'innoven, són així i prou. I jo mai havia caigut en que la ceba era un ingredient més d'aquest plat, per donar-hi més gust i aroma, però no obstant, mai ningú no se la menjava, restava al fons de la cassola fins anar a parar al pot de la brossa. La seva funció era només saboritzant. Però jo vaig decidir que no es mereixia aquest despreci culinari i me la vaig començar a menjar. Crec que he tastat poques coses que m'hagin agradat més que aquest petit tros translúcid de bulb. Dolç, saborós, tendre i intens. Un plaer despreciat. I és que la ceba és un aliment mai prou valorat. Sí, sempre és alla per quan el necessites, però ningu no li donarà cap mèrit ni reconeixement. Aquesta petita planta, de la mateixa família que els alls i amb milers de varietats per arreu del món ha estat present i segueix present en la cuina de cultures pròpies i extranyes; europeus, asiàtics, americans... hem pogut gaudir del seu ús. Des del simple i exquisit sofregit fins als anells reboçats, la ceba se'ns presta per a millorar i complementar qualsevulla dieta. I tot i que les modernes tendències proven de fer-li abandonar el seu paper primordial en qualsevol plat d'amanida, allà segueix aguantant, en silenci i deixant fer als ingredients exòtics. Tot i que és cert, que un cop a l'any, la ceba agafa tot el protagonisme restat la resta del temps i se'ns esdevé plat tradicional i nostrat mentres el rostim per fer-ne els deliciosos calçots. Però i aixì encara, hi haurà qui provarà de fer-te veure que no són pas el mateix i restar-li mèrits. Per això avui vull dedicar-li el més sincer dels homenatges.

escriu flop! - Ivan Rodriguez | link |

Adéu-siau

Ahir moria Jesús Moncada. Hi ha persones que no saps ben bé perquè, tot i no saber-ne gran cosa ni haver vist mai cap imatge seva, tans sols amb les seves paraules escrites, t'han deixat un pòsit que mai mes no podràs esborrar. I un dia te n'assabentes que ja no serà entre nosaltres. I un sentiment de tristor t'envaeix sense ser-ne conscient. T'imagines aquell home i no pots evitar associar-lo a una sensació de bonhomia, en sents parlar els que el coneixien i entens la raó. No massa cops he sentit la tendresa llegint un llibre com em va passar amb en Moncada. Tant de bo segueixi sempre en el nostre record, com Mequinensa en el nostre imaginari.

escriu flop! - Ivan Rodriguez | link |

7.6.05

(mentre mira distret a la càmara) -Em dic Ivan!

Darrerament, ha tornat a sorgir amb força les ja repetidíssimes qüestions sobre blogs i més encara, la seva nova situació a Internet i el que representen. Jo no he parlat gairebé mai sobre el tema al blog, tant me fot la veritat cap a on van i com van els blogs, que cadascú escrigui el que vulgui i com vulgui. Sí que si de tant en tant hi ha iniciatives per reunir-nos, aprendre uns dels altres i conèixer-nos tots, doncs molt millor. M'agrada parlar sobre el fenomen que representa, però això, parlar-ne, discutir, enfrontar idees i comparar experiències i no pas tant escriure'n i només quedar-me amb el meu punt de vista. Però sí que he de dir que en els últims temps m'he fixat en un petit detall sobre els blogs. Crec que els anys passats llegint-ne i veient com ha anat canviant el tema, m'ha donat per adonar-me'n que una de les coses on més canvis he trobat ha estat en la identificació dels blogs. Actualment, és molt difícil trobar dades reals sobre l'autor d'un blog dins mateix del blog. Fa anys, tothom tenia un petit apartat del blog on hi posava algunes dades per saber alguna cosa sobre la persona que escrivia tot allò, que bàsicament és el que un acaba cercant als blogs, trossos de vida i d'idees escrites, i sobretot, escrites per Algú. I ara, si vols saber, què se jo, l'edat, a què es dedica o des d'on escriu algú, per situar-te mínimament en el seu possible context, has de fer un gran estudi d'investigació en els textos per desxifrar alguna dada. Tampoc caldria arribar a l'extrem d'alguns que jo em se, de penjar el seu currículum i deixar-hi totes les dades de domicili i demés, com van arribar a fer, però sempre hi ha un terme mig.
I la cosa on entenc que la gent s'hi pot sentir més reticent, però que sí que trobo realment a faltar, és tenir alguna imatge del blogger en qüestió penjada junts als textos. Que m'encanta descobrir el rostre de qui escriu justament el primer cop que ens trobem en persona, és una sensació especial, però he de dir també, que m'agrada posar-li cara a allò que estic llegint i actualment és molt difícil. Jo ja em sento una mica estúpid penjant alguna foto meva o de detalls que em fagin gràcia de tant en tant, però sempre penso que algú altre deu haver amb la mateixa sensació que jo i no em fa res facilitar-li-ho. Fa uns anys, tothom tenia una petita foto penjada al blog, que anava canviant força sovint. I fins es van arribar a montar petites pàgines que eren com a cercadors de blogs, on s'enllaçaven només les fotos. Era curiós, si més no. Jo entenc que el fet que la gent actualment gairebé només utilitzi serveis gratuïts i predissenyats de publicació de blogs com Lamevaweb o d'altres, ha fet que ja ningú no procuri cert interés en muntar-se coses com la webcam o un petit perfil de si mateix. És una pena... Bé, si he convençut a algú per començar a fer-ho i ens hi anem apuntant, doncs millor, i si no, seguiré jo matex i fins que me'n cansi.

escriu flop! - Ivan Rodriguez | link |

Hem començat exàmens...

Enculat, penetrat, desvirgat, desflorat, fustigat, violentat, ultratjat, deshonrat, humiliat, rebolcat, grapejat, escaldat, maltractat, desgraciat, violat, rebentat, flagelat, destrossat, castigat, foradat, lesionat, vulnerat, profanat, escaldat, dessangrat, rebaixat, sofocat, estocat, agredit, envestit, malferit, afligit, corferit, corrompit... per què jo, per què a mi...?

Espero no haver de cantar com el Pla...

escriu flop! - Ivan Rodriguez | link |

4.6.05

Ella

Ella vestia sempre colors vius, faldilles llargues plenes de dibuixos alegres i camisetes de colors llampants. Portava sabatilles de nena, de cordons blancs i linies a les vores. Casa seva era un oasis enmig de la gran ciutat, lluminós, ampli i amb les parets més blanques i lluents que havies vist mai. Tot era ple de plantes i s'hi sentia una olor fresca i de natura viva. No pas pitjor era l'aroma que portava impregant ella, no era d'un gran perfum si no una olor a sabó que et feia seguir-la uns segons per continuar tenint-la al nas. Ella sempre tenia flors en remull. Roses, violetes i girasols, feien que els seu balcó es pogués veure de lluny quan pasaves per davant de casa seva. Ella, tot el dia estava escoltant música. No podries entendre la seva vida sense enmarcar-la en un fons de notes. I junt a això, forçosament tenies la imatge seva mentres cantava al son del que sentia, amb una veu que faria enrogir a la millor de les cantants. De la mateixa manera, no sabies on començava la seva vida profesional i on la de lleure, perquè sabia envoltar-se de tot de coses que la feien estar sempre activa. I no obstant, si t'hi fixaves bé, hi havia una cosa que no lligava en ella, una cosa que et feia posar nerviós i que quan t'adonaves, et neguitejava per sempre més. Ella, ja fos perquè no sabia o perquè no volia, ella, no va riure mai.

escriu flop! - Ivan Rodriguez | link |

webcam