Ja m'he llençat a la piscina. No és pas una carrera, però tampoc un bany de plaer. L'aigua, encara freda, em cobreix fins al coll, però no pararé de moure cames i peus per mantenir-me surant. Hi haurà moments en què caldrà enfonsar-se fins al fons, potser fins a deixar anar tot l'aire i així poder estar un segons estirat panxa enlaire al terra de la piscina. Però de tant en tant, procuraré sortir a agafar una mica d'aire, com si talment fos una balena, i me'n tornare al meu descans obligat. Els que sou a la vora de la piscina, no deixeu que m'hi enfonsi massa estona siusplau, i si veieu que passen uns minuts i ja no em moc, aviseu al socorrista perquè em vingui a treure.
Sento que estic perseguint l'únic que la foscor em deixa veure. No faig més que seguir ombres que es dibuixen a les parets del meu món i penso que el que m'envolta a la força ha de ser així, perquè no pot ser que el que vegi no sigui la realitat, la meva pròpia realitat, la de tots aquells que m'envolten i que com jo estan lligats a les mateixes cadenes que ens impedeixen veure qui ens provoca aquestes ombres. I el que de debò em fa por és que les ombres que segueixo i vull creure certes, en el fons sé que no són pas aixì, però l'únic que pretenc enganyant-me d'aquesta manera és que si més no, les imatges que fan servir per crear-me les ombres no siguin només estatues irreals, sinó representacions que actuen en el teatre de la meva vida però que desitgen en el fons, saltar de l'escenari i fondre's en la meva foscor per tal d' il·luminar-me el camí de retorn al seu espai, el nostre espai.
A vegades em sorprenc, em veig de forma que no havia imaginat mai veure'm. No em reconec, m'escolto mentres parlo i no crec que sigui jo el que està dient allò. I no em refereixo únicament a que no sigui sincer amb el que penso, a vegades és tan sols la sorpresa de veure'm tan còmode amb certa gent quan res no em feia preveure que m'hi sentiria tant a gust i altres cops és la veu entretallada pel nerviosisme la que fa accelerar la meva ment i no la deixa prou tranquila com per dir allò que caldria. Altres cops, notes que el temps ha volat i que les preocupacions que abans et feien mirar el rellotge obsessivament s'han apaivagat i han deixat pas a algú molt més afluixat i tebi. Ara puc dir que em sua la polla el que de debò me la sua i tant me fot. Puc ser groller, maldestre i antipàtic. Les aparences han de morir, igual que ho han de fer els prejudicis. Ni mostrem el que no som ni pretenem que els altres siguin com nosaltres volem. Viu i deixa viure. No ho compliu mai, però us encanta recitar-ho. A mi també, si et sóc sincer.
M'encanta aquesta noia... I cada cop me n'adono que tinc una predilecció especial cap a totes aquelles que es tallen el cabell ben curt i que si és rapat ja m'hi fa fixar immediatament. Ha estat veure-la ahir a la nit a la televisió i quedar-ne prendat. I perquè serà tant difícil trobar-ne en el dia a dia i que a sobre em fagin cas...? La cosa va començar amb La Ingrid a "Taxi" però és que em quedo bocabadat amb qualsevol que se'm creua pel carrer. Qualsevol noia, ja té directament un punt a favor si porta el cabell curt i una mica més, si és rapat. A veure, tampoc diriem que m'encanten les pelades ni el rotllo skin, però una noia normal, que de per si ja m'agradaria, es veu multiplicada si porta el cabell curt. Suposo que és perquè en part tinc un cert magnetisme per les espatlles i els colls femenins, ho trobo una de les parts més belles de les dones i és evident que en aquelles que porten el cabell curt es veu clarament potenciat. Bé, la veritat és que és més un desig que no pas un requisit, perquè totes les noies amb les que he estat portaven el cabell llarg, però estic segur que algun dia arribarà la del cabell curt.
M'encanta aquella sensació que tens quan vas al videoclub sense saber quina pel·lícula vols veure i et plantes davant de totes les caràtules i has de decidir què escollir. És un moment de relaxació increïble, a més de saber que tens a les teves mans poder-t'ho passar molt bé les properes hores; és una decisió complicada i senzilla alhora però realment pot fer que temps després et felicitis per la teva elecció. La veritat és que m'agrada anar-hi sol, no vull decidir amb ningú quina pel·lícula vull veure ni quedar-me'n amb les ganes si l'altra ja l'ha vista. Si vaig amb més gent, mai escullo, l'únic que em demano és el dret a veure-la en la llengua original almenys... Molts cops, com en tinc tantes pendents de veure, agafo la primera que veig que estava pendent d'anar al cinema i ja està. Però altres cops m'hi dedico més temps i vull decidir per una pel·lícula que pugui anar bé pel dia i el moment en que em trobo. No té res a veure amb baixar-te pel·lícules d'internet, perquè l'espera sempre és més llarga i a més, has de fer un esforç abans de decidir què posar al cercador. En canvi, un videoclub és com un aparador d'una pastisseria, on et cau la baba per decidir quin serà el proper dolç que tastaràs. El meu problema és que trobo que el preu del lloguer d'una pel·lícula és increïblement car, hi ha cops que gairebé s'acosta al preu d'una entrada de cinema en dia de l'espectador i tampoc crec que sigui el mateix. Trobo excessiu que per dues hores d'ús d'una cinta et puguin cobrar gairebé tres euros. Necessito trobar un videoclub proper a casa que sigui molt més econòmic. I a més, que tingui més pel·lícules que fagi temps que vull veure. El darrer dia que vaig anar al meu, de cinc que vaig demanar, no en tenien cap. Clar que sempre acabes trobant alguna cosa interesant, però que menys que tenir les pel·lícules dels 2 darrers anys... Hauré de fer un estudi exhastiu pel barri a veure què més hi ha. Si sabeu d'algun videoclub que estigui bé per aquí aprop de Sant Antoni, i a bon preu, em fareu un favor.
Què passaria si decidís estirar de la corda? Quins mals vindrien al món si me n'afartes i ho engegués tot a rodar? A algu li faria res? Algu se n'adonaria? Les seves vides depenen d'aquell botó i jo seria capaç de pitjar-lo si ells no veiessin que s'ha de fer. Però és realment això el que caldria fer? Perquè no n'estic del tot segur. Em tremolen les cames només de pensar en aquell moment, en les paraules que no es van dir ni les mirades perdudes, en la solitud de l'instant final on poder estripar els papers, alçar el cap i cridar com un boig mentre els llenço al riu més proper. Caldria potser arrencar-se els vestits i córrer nu pels carrers per fer-ho més espectacular. Fer aturar els cotxes, els tramvies i mentres fes baixar els passatgers, calar-hi foc i fer que semblessin petites torxes abandonades aleatòriament. Després podria llençar-me al fang i embrutar-me fins a les celles, plantar-me davant seu i abraçar-los un a un, rient amb la boca ben oberta i veient els uls de por alhora que els sentiria dir que m'estic tornant boig. Seria increïble poder cantar sense música i girar com una baldufa sense por a marejar-me i tot només per haver estirat de la corda que fa tant que ens tiba...
M'encanta aquesta noia... I cada cop me n'adono que tinc una predilecció especial cap a totes aquelles que es tallen el cabell ben curt i que si és rapat ja m'hi fa fixar immediatament. Ha estat veure-la ahir a la nit a la televisió i quedar-ne prendat. I perquè serà tant difícil trobar-ne en el dia a dia i que a sobre em fagin cas...?
