Avui quan he arribat d'estudiar he volgut buidar la meva petita capsa dels records, que ja no tancava de plena que era. És un petita caixa de metall, on hi vaig guardant totes les entrades de cinema, de teatre, fotgrafies, bitllets de tren, factures de supermercat, de restaurant... Ja no tancava i tenia por de perdre algun dels records, així que he decidit canviar totes les coses a una capsa més gran, la capsa negra on em vas regalar un cop un llibre sense fi i aquella rosa que encara guardo penjada a l'habitació. Mentre anava treient i em mirava cada un dels paperets que hi guardo, he anat obrint el correu i m'he posat un cd. I he llegit el teu mail mentre sonava Coldplay. Només et puc dir que gràcies. Sobretot per tot el que em dius al mail i per haver volgut compartir amb mi molts dels moments que els papers de la capsa em recorden tot sovint. Gràcies, de debò. Voldria trobar la forma de comunicar-me amb tu vencent la por a fer-te més mal i a fer-me'n a mi. Ho intentaré, de debò.
La gent sempre et sol preguntar quan no et coneix i per saber també alguna cosa més de tu, quina música t'agrada, quins llibres llegeixes o si acostumes a anar al cinema o al teatre. De fet a mi m'agraden tot aquest tipus de coses; m'agrada la música, m'agrada la paraula escrita, m'agraden les arts audiovisuals... però em costa molt definir quins són els gèneres o estils que prefereixo. I crec haver descobert el motiu: a mi el que m'agrada és que m'expliquin històries. Tant me fa com. M'agraden les cançons que em diguin algo, m'agrada llegir sobre la vida dels altres, m'agrada que m'expliquin contes o bé, aquelles pel·lícules que no pretenen més que hi dediquis un temps de la teva vida a escoltar i veure una "història", sense més complicació, uns fets rera els altres que t'encaminin cap allà on l'autor convingui. M'agrada que la gent quan parla amb mi tingui ganes d'explicar-me què li ha passat pel carrer, la cosa més simple, que tingui ganes de donar-li sentit a allò que explica. Fins i tot, en quelcom tant estàtic com les fotografies m'agrada imaginar-me que darrera d'aquelles imatges de llum i ombra hi pot haver persones que eren en aquell moment i en aquell lloc per alguna cosa concreta. Suposo que el mateix em passa amb els blogs, que no són mes que aixo, històries.
Cuesta arriba y cuesta abajo, a la misma velocidad...
Torno a tenir bici! De segona mà,pitjor, més vella, més lletja, més barata però una bici al cap i a la fi. Fins que no m'he parat a pensar quan feia que me la van robar no m'he adonat que estic des de gener sense. Amb raó tenia tantes ganes d'anar-hi.
L'anterior era una muntanbaic i aquesta és més de carretera, amb rodes més fines i pesa menys. Bé, perdo resistència però guanyo lleugeresa. Ja veurem que tal va. Avui ja he anat a estudiar amb ella. Com durant aquests sis mesos no he passat pels llocs per on només passava amb bicicleta m'he adonat de la quantitat de llocs nous que han obert: tendes, bars, jardins... Bé, bé, hauré de seguir buscant.
Doncs això, que estic content de tornar a anar-hi. Em torno a sentir amb una miqueta més de llibertat i perdré menys temps. A veure si li trec profit de nou. Ah, i m'he comprat uns candaus de debò...
D'aquí uns dies us en penjo una foto perquè la pogueu veure.
I ens les segueixen colant... Perquè no m'agrada que algú visqui de gorra tota la seva vida només per ser fill de qui és i que a sobre tinguin la barra de dir que són els nostres representants. Perquè no té sentit des de cap plantejament lògic i racional. Això no és democràcia, això no és llibertat, això es fotre'ns-la ben endins sempre que poden. I nosaltres a pagar. I encara més, a riure'ls les gràcies i que mona està la del vestit blanc. I ens les seguiran colant perquè aquí som una colla de gamerussos idiotitzats i clavats al sofà. Ho saben i se'n foten de nosaltres. Doncs al menys, riguem una mica a la seva salut.
Be, l'únic bo de tot plegat és que els condons no crec que els haguem de pagar també nosaltres que dic jo que aquests aniran per feina, que habitacions no els faltaran a la caseta del nen. I total, no serveixen per a res més que per autoinseminar-se i anar criant més gorrons...
A cagar tots plegats.
Obrir i somriure, cantar i somriure, saltar i somriure, escriure i somriure, menjar i somriure, postejar i somriure, fer l'amor i somriure, estudiar i somriure, plorar i somriure, lluitar i somriure, abandonar i somriure, abraçar i somriure, caminar i somriure, córrer i somriure, aturar-se i somriure, xerrar i somriure, descansar i somriure, pintar i somriure, parlar i somriure, copiar i somriure, escoltar i somriure, viatjar i somriure, cuinar i somriure, fer-se mal i somriure, fotocopiar i somriure, il·luminar i somriure, recollir i somriure, manifestar-se i somriure, xatejar i somriure, queixar-se i somriure, espiar i somriure, telefonar i somriure, afegir i somriure, salar i somriure, estendre i somriure, planxar i somriure, fotografiar i somriure, tancar els ulls i somriure, anar al llit i somriure, comprar i somriure, emborratxar-se i somriure, ser... i somriure.
Aquests darrers dies ha hagut un gran escàndol a causa de les fotografies on es mostren els mètodes de tortura física i psicològica que ha utilitzat l'exèrcit dels USA a les presons de l'Irak. I el que més m'ha sobtat ha estat l'expectació i sorpresa que ha provocat en la gent. Però què es pensen que és un exèrcit? quina mena de coses es creu la gent que fan? algú de debò s'ha empassat allò de "l'ajuda humanitària"? Els exèrcits han estat sempre per matar, torturar, conquerir i provocar el major mal possible. D'acord que la història alguns cops ha situat alguns exèrcits en el cantó dels bons (que sempre sol coincidir amb els guanyadors) i els ha presentat com a alliberadors, però sempre ha estat sota la força de les armes i el patiment de moltes persones.
I encara m'ha regirat més l'estòmac veure l'indignació pels presos de l'Irak, que evidentment la mereixen, quan fa tres anys que l'exèrcit dels USA està fent de forma continuada, visible i avalada per tots aquells estats que callen i miren cap a una altra banda, el mateix amb els segrestats afganesos de la base de Guantànamo. Trobo inhumà les pràctiques vexatories que s'estan duent a terme a l'Irak, però trobo igual de repugnants les de la base cubana. Així que espero que amb tot aquest rebombori surti tota la merda que amaguen els exèrcits d'arreu, dels països lliures i que es diuen democràtics també, i que ens comencem a adonar que les armes sempre les duen els més animals, siguin d'allà on siguin. I si es troben en un estament on la disciplina es valora només com l'obediència total cap els teus superiors, encara més.
